És curiós que aquesta acció de preguntar a la natura s’hagi mantingut al llarg de segles. Aquests dies llegeixo: “La cartoixa de Parma” d’Stendhal (1783-1842), és a dir, d’Henri Beyle autor francès que va viure molt de temps a Itàlia. Doncs en aquesta obra trobo el següent paràgraf: “Ja saps que hi ha un castanyer jove que la meva mare, l’hivern que jo vaig néixer plantà amb les seves mans prop de la font gran en el parc de la casa, a dues llegües d’aquí: abans de fer res, he volgut anar-lo a veure: Tot just comença la primavera, pensava: tant de bo!, si l’arbre té fulles, serà un senyal per a mi”

La història segueix i la protagonista explica: “Ahir, a dos quarts de vuit del vespre, vaig anar arribar al meu castanyer; tenia fulles, unes petites fulles boniques que ja feien goig1 Vaig besar-les, sense fer-los mal “

Que interessant aquesta relació de l’arbre amb la persona i quin sentiment de respecte i gratitud genera el vincle emocional.