Antigament aquests cedres formaven densos boscos a les muntanyes del Líban que es van convertir en una mena de temple natural ple de columnes i foscor. Actualment és l’emblema d’aquest país ja que apareix a la seva bandera.
Al llarg de segles les muntanyes del Líban han patit un important procés de desforestació i, actualment, només resten alguns boscos de cedres per damunt dels 2000 m. Un lloc emblemàtic és la vall dels Cedres de Déu, protegida per l’església Maronita. Aquest bosc de cedres i la vall de Kadisha van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO el 1998. Cal esmentar que, anteriorment, la reina victòria de Gran Bretanya va finançar la construcció d’un mur al voltant del bosc per protegir-lo del pastoreig. El cedre del Líban és un arbre que per diverses religions ha estat considerat un pont entre els homes i Déu, ja sigui per la majestuositat del seu tronc i capçada com pel fet que la seva fusta és molt resistent als insectes i desprèn un agradable aroma, tanmateix, com la seva reïna.
Producte de la seva morfologia, longevitat i les característiques de la seva fusta i reïna, aquest arbre simbolitza la noblesa d’esperit, la grandiositat, la bellesa i la majestat. La seva longevitat, el caràcter perenne de les seves fulles i la incorruptibilitat de la seva fusta fa que també l’associem a la vida eterna així com a la fortalesa i la fermesa de la fe. Els seus fruits apareixen com la imatge de la immortalitat guanyada pel sacrifici.
Tot seguit, esmentarem alguns usos i valors que aquest arbre atresorava per algunes religions.
Els egipcis, 6000 anys enrere, ja utilitzaven els seus olis aromàtics per perfumar les estances interiors dels palaus i temples. També van emprar la seva fusta per a la construcció d’elements d’edificis, de vaixells i de peces artístiques amb valors funeraris. Per exemple, el vaixell de Keops datat en el 2700 aC és de fusta de cedre. També dins de les barques funeràries situades en les cambres fúnebres s’hi situava una escultura de fusta del difunt feta amb fusta de cedre.
Dins del judaisme i el cristianisme el cedre del Líban era un arbre molt utilitzat en la construcció d’edificis i mobiliari religiós. El cas més notable fa referència a l’aixecament del primer temple de Jerusalem, 967 aC. El rei Salomó va encarregar grans quantitats de fusta de cedre a Hiram de Tir, rei dels Fenicis per construir les bigues, l’artesonat i l’altar del temple.
A la Bíblia aquest arbre apareix esmentat 80 vegades. Per exemplificar-ho, reproduïm dues cites bíbliques que fan referència al temple de Jerusalem.
“Un cop acabat tot l’edifici, Salomó el va cobrir amb un sostre de cedre” (Re 6,9) i “Revestí també les vint colzades de la cambra interior del santuari amb plaques de cedre, des del paviment fins al sostre. Destinà aquella part a cambra sagrada, a lloc santíssim” (Re 6,15).
En ser utilitzada la seva fusta per revestir la llar de Déu, és a dir, el temple de Jerusalem, el cedre és esmentat com un dels elements necessaris per a la cerimònia de purificació d’una casa:
“Després prendrà l’ocell viu amb el tronc de cedre, la llana tenyida d’escarlata i l’hisop, i ho mullarà tot en la sang de l’ocell degollat damunt l’aigua corrent” ( Lv 14, 49).
A Isaïes també apareix el cedre com un dels arbres que permetrà, com a prodigi diví, la transformació del desert:
“Transformaré el desert en un estany, i la terra àrida, en sortidors d’aigua. Al desert, hi posaré cedres, acàcies, murtra i oliveres. A l’estepa plantaré ginebres, i tot de plàtans i avets” (Is 41:18-20)
D’altra part, segons una llegenda medieval l’arbre de la creu estava fet de tres tipus de fustes: la de cedre o arbre còsmic, la d’olivera o arbre de la vida i la del xiprer o arbre funerari.
També a l’Alcorà es menciona el Sidrat-Al-Muntaha o cedre de la fi, el qual era un arbre gegant que s’elevava cap al setè cel, sota el tro d’Alà i cadascuna de les seves fulles portaven el nom d’una persona i quan alguna queia arribava la mort.
El cedre del Líban es va introduir-se, com arbre ornamental, per l’Europa occidental a partir del segle XVIII, tot i que, segons altres fonts, ja va arribar amb el retorn del croats. L’eminent botànic Carl von Linne (1707-1778) va deixar escrit que només va veure un exemplar d’aquest arbre a Anglaterra i creu que va ser plantat a finals del segle XVII.
