A Gallifa, en aquest paratge revestit de verd i lluny de la bafarada de les clavegueres pestilents, han mort tots els oms d’un virus que ha vingut d’Anglaterra i que ha travessat la barrera del Canal de la Mànega, saltant cap Europa. D’aquesta nostra riera d’aigua clara, que comença a la font de les Maioles, n’han desaparegut els crancs que hi abundaven. La pesta de la contaminació ha arribat fins a aquests racons, aparentment verges,però hi ha fet estada uns crancs vermells vinguts de les Amèriques que han perseguit i mort els crans autòctons.
No fa encara dos-cents anys, la humanitat estava en contacte directe amb la Naturalesa. Aleshores hi havia temps per a tot. Especialment per a les coses necessàries; sobre tot per viure en tranquil•litat, en descans i relaxament. La malaltia de “l’estrès” no havia aparegut,encara.. Una xarxa de petits caminois travessava els boscos, els rius i els camps, avui desapareguts, i posava en comunicació masies i petits pobles com Gallifa. L’home era naturalesa; una peça, una part del conjunt harmoniós. Boscos, rius, animals i plantes eren com el jardí de casa. Constituïen part de la llar de totes les famílies.
La secta dels economistes
Un bon dia, fa uns dos-cents anys, va aparèixer una secta minoritària que predicava un missatge nou i reduït: “la cosa més important del món és el diner!”: L’ECONOMIA.
Aquesta petita secta dels economistes -com les sectes actuals- varen anar omplint el cap de la gent senzilla… i la convenceren. Avui, qui més qui menys, tots som víctimes de l’escarransit punt de vista economicista.. Aquest és el nostre primer deler o obsessió: el diner. Semblem bojos. Hem esdevingut persones d’una sola dimensió,. Som l’homo economicus… i prou. Les incursions que es puguin fer a altres esferes de la vida son vistes i estan pendents del fet econòmic. Time is money era l’eslògan d’aquella primera secta. Per ells, les vacances son diners, el treball és diner, el temps lliure és diner, l’amor és diner; tot és diner. Les planes dels diaris no ens parlen d’altre cosa. I el nostre poble n’ha fet una traducció espaterrantment gràfica de l’eslògan anglès: “Tot el que no son pessetes són punyetes”. I així anem de galdosos. Ens hem deshumanitzat. Hem reduït la vida a la pesseta. Heus aquí la nostra obra, la nostra misèria.
Avui l’economia és la ideologia dominant, tant del mon capitalista com del mon comunista; son dos germans, nascuts d’una mateixa cultura. És una ideologia dominant però també decadent pels atropellaments i devastacions de persones, animals i coses que esta provocant sense poder evitar-ho. Com aquell alcoholitzat que se’n sap víctima, però que no pot fer-hi res; els valors i la riquesa morals, espirituals de l’home no compten per a ell. L’economicisme, ens ha degradat -qui més qui menys- a tots.
La humanitat ha perdut el nord. Tot esta calculat per fer diners. Hi ha dos terços de la humanitat que sofreixen les mancances dels mínims necessaris i es moren de gana. No hi fa res!. Els bojos economistes -els Estats moderns del Benestar- no tenen entranyes. Han aconseguit allò que semblava impossible: tenir organitzada la bogeria a nivell planetari, en comptes de tancar-la al manicomi. Com aquell que col•leccionava truites i en tenia armaris plens, els líders responsables dels Estats del Benestar, col•leccionen bombes atòmiques i altres enginys capaços de matar a tots els habitants del planeta Terra, unes dues-centes vegades d’un sol cop. Voleu més bogeria ? Per què emmagatzemem tantes truites i bombes atòmiques? De que serveixen les 4.000 que sobren per destruir el nostre planeta, una vegada la vida ja hagi mort sobre la terra. Semblen discussions de pati de col•legi que els dos grans col•lectius bojos – USA i XINA- es barallin per veure qui en te més, al marge del fabulós cost que suposa fabricar-les. Per això van decidir fa uns anys destruir-ne uns quants centenars la URSS i USA. Havien descobert la seva bogeria¡ ¡Ara, sembla que en tornen a parlar¡ Amb aquesta crisi tan ample i profunda, sembla que es vagi posant sentit comú.!!
