La “comissió d’activitats classificades”, del departament de governació, incorporada al nou de medi ambient, va canalitzar les declaracions d’impacte ambiental, sortosament i finalment exigides per les normatives comunitàries de la UE. 

Les directives comunitàries havien de ser un estimable ajut pel desenvolupament del nou departament
La qualitat de les aigües continentals i costaneres eren un bon exemple de la política europea que inspiraven. Per les emissions de contaminants atmosfèrics, responsables del forat d’ozó, la CE demanava atenció especial als governs, que per una Catalunya, industrialitzada i poblada, ens havia de portar al establiment una xarxa de seguiment de la qualitat del aire, amb sistemes força complerts i sofisticats i a l’elaboració dels “mapes de vulnerabilitat del territori” . El Servei meteorològic català, abolit amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona fou una bona eina de treball pel coneixement de l’atmosfera..

Semblantment ocorregué amb les polítiques de reciclatge de residus, a les quals Catalunya s’havia d’adherir d’inici, o del paper essencial del BEI ( banc europeu d’inversions ), per el cofinançament d’infraestructures ambientals d’interès comunitari,

A part de les exigències de defensa del patrimoni natural que com he dit liderava des del primer moment el govern català, també dins dels ambients universitaris durant el període anomenat de transició, s’havien produït manifestacions clares de la necessitat de protecció dels valors naturals i ambientals, essent actuacions a senyalar, entre d’altres, les de les càtedres d’ecologia, liderades amb el prestigi del Dr. Margalef, i la publicació del llibre de divulgació crític de Ramon Folch, ” la natura, us i abús “.

Segurament la bona acceptació que va tenir dintre dels ambients universitaris, la creació de la nova llicenciatura de Ciències ambientals l’any 1992, al cap d’un any de la creació de departament, no va ser aliena a aquesta tradició.

Creació d’un nou Departament a la Generalitat
Amb aquest bagatge previ i la voluntat política del govern, els darrers dies de desembre de 1990, el President de la Generalitat, em proposa estant jo a la Molina, d’esdevenir Conseller de Medi-ambient.

La creació fou encertada i demostrava els reflexes polítics del President, que acabava de patir personalment, feia pocs mesos, a la Conca de Barberà el fort rebuig social a un Pla de residus privatista i mal plantejat.
El nou Departament fou creat per la Llei 4/1991de 22 de març i va ser desenvolupat pel Decret 67/1991 de 4 d’abril.

La Generalitat tenia en teoria competències, però essent el medi ambient “una nosa” per les Administracions i un camp molt verge, les transferències del Estat eren mínimes.
Les escasses competències transferides, esmicolades entre diversos Departaments, no ajudaven a l’acció holística que el tema requeria, fins al punt que el nou Departament es constituí inicialment sense “aigües ni patrimoni natural i forestal, sense parcs naturals ni tampoc política industrial ambiental, ni energia, entre d’altres “.

Succeí que al cap any de creat el nou departament, les associacions i consorci de la propietat forestal em demanaren d’incorporar-se al departament, però els interessos creats no ho permeteren. Llàstima.

Fou llàstima també no rebre les d’energia, que hagués permès fer política pròpia i deixar de dependre forçosament de la política estatal, dels “funcionarios” i de les poderoses empreses de distribució energètica.
Era una ocasió, per exemple, de democratitzar la producció de les energies alternatives, especialment la solar, que d’altres estats europeus, com Holanda, havien assolit.
L’energia solar privada, no pot ser utilitzada, encara avui, pel qui promou l’instalació, es obligat a fer la ficció de passar per la companyia, que s’apropia així de les radiacions solars ( ? ) i cobra pel tràmit.
Esperem que Catalunya, nou estat d’Europa, permeti solucionar aquestes, i moltes d’altres conseqüències colonials.

Partint de zero en tots els camps i especialitats, s’arribà al 1996, amb 175 depuradores urbanes funcionant i 75 en construcció, finançades pel cànon de sanejament sense recurs al pressupost de la Generalitat.

Totes les platges amb bandera blava 
Una solució per la disposició i reciclatge de tot tipus de residus, a destacar les 24 instalacions comarcals de deposició controlada, contrastant amb la que provocà el rebuig de Fores a la Conca de Barbera l’any 90.

La Borsa de subproductes i el Centre de Tecnologies netes creats, eren operatius
Programes d’educació ambiental escolar i ciutadana, la sèrie televisiva, amb un toc d’humor, del capità Enciam, entre d’altres.

–La recollida selectiva de paper, vidre i envasos que d’inici es va implantar al conjunt de Catalunya, es també un excel•lent exemple d’un canvi cultural, acceptat d’immediat. El ciutadà fins aleshores agent passiu, va passar a ser un actiu agent reciclador. Era un canvi de mentalitat, que avui ja s’ha transformat en hàbit i que diu molt de la nostra ciutadania.

L’aprovació del PEIN, el Pla d’espais d’interès natural, per Decret 328/1992 de 14 de desembre, va representar un pas definitiu en la preservació de la natura
En desenvolupament de la llei catalana d’espais naturals de 1985, el Pla, que suscitava molta controvèrsia entre els diversos interessos en joc, va aprofitar del nou impuls del recent creat departament de Medi ambient. Un retard en la seva aprovació, hagués representat seguir avançant en l’especulació. El PEIN comprenia uns 150 espais amb una superfície de mig milió d’hectàrees.

En coherència amb el Pla, el Departament adquirí l’illa de Buda i inicia actuacions per recuperar l’estany d’Ivars, entre d’altres, com espais humits significatius.

–La lluita contra la contaminació de sols, de rius i d’atmosfera, no podia tenir èxit sense la participació i complicitat dels agents contaminadors.
– Els gremis de la Construcció entraren a formar part de la Gestora de Runes.
– La contaminació pels líquids amb gran contingut de matèria orgànica, les oliasses, , es va resoldre, amb un acord amb les Cooperatives.

La fiscalitat finalista i la internalització dels costos ambientals en els productes i residus, com el cànon de sanejament, era una bona estratègia de sensibilització, de rendre’n comptes i de passada una font de finançament de les instal•lacions de tractament i de disposició.

Albert Vilalta Gonzàlez
gener 2013