Era època de creixement, el principi de la fi: creixement demogràfic, creixement urbanístic, creixement industrial sobre terrenys fèrtils que quedaven tapats pel formigó de l’especulació urbanística, creixement econòmic, creixement del consum… Creixement sense límits.
Eren els anys 80-90, camí cap a final del segle XX i encara sense mòbils, ni Internet, ni xarxes socials, ni trens d’alta velocitat, ni viatges low cost, ni discoteques que obrissin a les 12 de la nit fins les 6 de la matinada, ni ninis , ni noticies que ens parlessin de les persones refugiades que s’amuntegaven per venir a Europa, la gran Europa…
Doncs be, quan aquest 14 de març, l’aturada que feia dies apuntava maneres a diversos països del món, va arribat a Catalunya procedent de la Xina i d’Itàlia, i de camí cap a Amèrica, el Regne Unit, Austràlia, alguns països d’Àfrica, la India… he pensat en tu, i m’he dit: “Mafalda, al final el món s’ha aturat”. Crec que ho has de saber. Per això t’escric aquesta carta.
No ha estat una cosa voluntària. Ni que ningú hagi fet cas a les veus que, com la teva, clamàvem des de feia anys una aturada d’aquest ritme frenètic, un fre, un slow, un decreixement. De fet, ha estat un fet totalment fortuït (encara no se sap si té relació amb la deforestació de grans extensions d’Àsia, amb el consum de certs animals exòtics vius, o amb qualsevol altra cosa).
El cas és que s’ha generat una alerta sanitària mundial a causa d’un virus súper contagiós, que a més te un nom que comença per corona. Si sí, el que et dic. Coronavirus. No se si és per això que l’exercit espanyol ha sortit al carrer…
L’11 de març, l’OMS va declarar la pandèmia mundial, ja que l’epidèmia afectava ja molts països. De moment 187 paisos afectats, més de 450. 000casos diagnosticats i més de 21000 persones mortes.
Increible Mafalda. Com si es tractés d’una pel·lícula de ciència ficció, la causa del confinament ha estat aquest malaït coronavirus, un virus que ha anat causant estralls per allà on ha passat i que, tret del Regne Unit, que al principi anaven a la contra, però que ara ja han començat a paralitzar el país, ha provocat que els governs del món hagin decretat l’aturada de l’activitat social arreu i hagin restingit al màxim l’activitat de les persones a la laboral i a la compra de productes de primera necessitat, és a dir, menjar i medicaments.
O sigui, que en unes setmanes, el món s’ha anat aturant gradualment al nostre voltant, fins que ha arribat l’aturada total, amb el confinament de la població a Catalunya i la declaració de l’estat d’alarma a l’Estat Espanyol, el cap de setmana del 14 i 15 de març. Una data per recordar a casa nostra. Un abans i un després Mafalda. De cop i volta, a casa, hem tornat a ser una família. I, tret de per anar a treballar (si no pots fer teletreball), a comprar o a passejar el gos, no se surt. Be, també podem fer sortides al camp, en solitari i en zones obertes, respirar aire pur, i ara que està arribant la primavera, veure per la finestra, si tenim la sort de tenir terra a prop, com creixen les vinyes dia a dia, fulla a fulla, o com broten els arbres i les flors. I com el canvi climàtic fa que algunes d’aquestes coses vagin a destemps. Això és tot el que podem fer fora de casa. I a casa, a banda del teletreball – que els primers dies era una bogeria- doncs llegir, escriure, mirar pelis, parlar amb les amistats i la família pel mòbil, jugar a la play, al parxis, als escacs o a qualsevol dels jocs de taula que tenim encara per obrir dels darrers reïs. Si, si. Com t’ho dic. Les relacions externes s’han restringit de manera dràstica a les converses per telèfon o Whatsapp. I això resulta especialment dur per les persones grans que estan més desvalgudes i que, algunes, moren sense remei atrapades pel virus, i pels seus familiars que no poden ni vetllar-les ni acomiadar-les com voldrien.
Aquest confinament Mafalda, està sent un mirar cap endins. I costa. Costa força. Després de tant de temps de mirar només enfora, i no poder-nos aturar enlloc ni amb ningú, i anar sempre amb presses, està costant molt aturar-se. I de fet, encara no ho hem fet del tot. Semblem bojos amb el teletreball, fent més hores que abans, estant tot el dia a l’ordinador o al mòbil, o a les pantalles de pantalles que ens aporta la televisió, o seguint concerts i obres de teatre a les xarxes. Fins i tot, a les persones que pensem que això serà positiu pel medi ambient i que farà baixar la contaminació i replantejar-nos la manera de viure, ens està costat. Estem tant acostumades a viure cap a enfora, a buscar -i trobar- de tot a fora, que quan ho hem de buscar a dintre no ho trobem. Però també està sorgint la solidaritat, la calidesa, les converses pausades, la feina i la música col·laborativa… I està florint, amb la proximitat de la primavera, tot allò de bo que portem dins.
I sembla que tenim dies per endavant. Dies per continuar exterioritzant el millor de nosaltres mateixes, per anar-nos ajustant a aquesta nova-vella manera de fer, mentre li donem un respir a la Terra (amb l’aturada de la mobilitat per terra, mar i aire, i -també en part- de la producció industrial) que es tradueix en una davallada de les emissions, ja visible des dels satèl·lits de l’Agencia Espacial Europea.
Respirem i deixem respirar, que com diu el gran mestre Martí Boada en un dels seus darrers poemes “el coronavirus ens ha col·locat en obligada modèstia de nostra fràgil condició”. Estimada Mafalda, això només és el principi. Ja t’aniré explicant.
