Per primera vegada a mitjans d’aquest segle apareix un primer document que en forma de real ordre regularà l’explotació i la conservació dels boscos, es la “Real Orden del 31.1.1748, creando la “Ordenanza para el Cultivo y Conservacion de Montes”. A Catalunya aquest document considera que els boscos més notables es troben a les comarques del Llobregat, Empordà, Vallés i la Selva, destacant les forests de Montseny, Hostalric, Sant Celoni i Vallgorguina. Pel seu interés ambiental s’han documentat dels llibres de l’Ajuntament de la vila de Sant Celoni les següents ordres:

14.5.1748. Corta de àrboles. “Para poder transportar las maderas de roble, labradas de los árboles cortados en el Principado de Catlunya a la Fàbrica de Cartagena, para la construccion de navios, se ordena, por el Señor Corregidor, que:
Se faciliten los carros i bagages, y se fije el precio para el pago correspondiente.”

13.7.1750. “Cáñamo. Se ordena, que se facilite relacion de la cantidad de quintales de cáñamo que se cosecha”.

21.7.1751. “Maderas para la base de Cartagena. Con el fin de poder transportar la medra labrada destinada a Cartagena, no son suficientes los mulos que actualmente hacen el transporte”

16. 10.1752. “Corta de árboles. Orden por la que se pide relacion de los árboles que se han cortado y de los que hay marcados para cortar, por los Comisionados de Marina”.

26.2.1753.” Arboles. Se pide relacion de los árboles, que haya en el término de esta Villa”.

11.2.1754. “Vigiláncia de la corta de árboles. Controlar la corta de robles, pinos, hayas, álamos blancos y negros, que se hayan cortado”.

11.8.1768. “Orden, de que cada vecino debe plantar cada año, por lo menos cinco árboles.”

27.10.1777. “Relacion de árboles que exiten en el término de la Villa de Sant Celoni.. El resum total d’arbres que inventarien el diferents masos, en una circumpferència de dues hores i mitja des d’el centre del poble és de 16.183 exemplars”

Año 1777. “Arbres. Des de 1754 fins el dia 2 de maig de 1769, hi ha en aquesta vila, guarda de Monts, que cada any controla els que es tallen i els que es repoblen.”

Hi ha informes anuals sobre tales i repoblacions d’arbres d’incidències fins l’any 1791.

A la fi de l’Antic Règim, segons el manuscrit de finals de XVIII de Francisco de Zamora, anota que en el conjunt de Catalunya en aquesta època la llenya és escassa i els pobres es veuen obligats a robar-la. Però afirma que el què avui és el Vallés Oriental, és considerat com el territori més abundant de Monts de Catalunya (en un sentit més forestal i productor que orogràfic). Proveeix Barcelona i d’altres pobles de llur perifèria, de tota mena productes forestals per a la combustió: llenya, carbó, costals, feixines, pega (brea). Primeres materies per a carros, carruatges, cadiratge, fusteria, fusteria de ribera (drassanes), ebenisteria, envigats, formes, soles, escloperia, etc.

Hi ha costum de plantar en fileres a les riberes de les rieres per aprotegir-se de les revingudes.

En un dels seus viatges cita a Font de Cera: “hi ha pins i alzines amb sotabosc de pins i arboç, que son molt abundants en tota la comarca. Hi ha carboneres i es cullen pinyes de les que en treuen els pinyons”, aquesta activitat també la troba a St. Feliu de Codines, on es realitzada per les dones.

A Cardedeu hi ha prats de farratges per l’engreix dels porcs, al voltant del poble s’hi conserven bons boscos. A Lliçà de Vall, concretament a can Coll hi observa pins de gran magnitud.

En el camí de Caldes a Sant Miquel del Fai, hi ha vinyes, cireres, alzines i pins, i conreus regats amb aigües caldes, amb les que avancen les collites. A l’Ametlla prop del Congost hi ha alzines i oliveres i conreus de cànem.

A Llinars diu que la riera ha fet estralls en els horts. Després de Trentapasses, hi ha la vila de Sant Celoni als peus de les rieres i muntanyes del Montseny i del Montnegre. En aquest poble s’hi porta amb matxo de bast el carbó que produeixen aquestes muntanyes, que venen a buscar traginers des de Barcelona. Els camins estàn plantats d’oms emparrats, segons que és costum a la zona.

Pel que fa al Besós, hi ha trams que estàn plantats d’arbres, salzes, àlbers, pollancres i verns. Es un riu que tret de les revingudes, porta poca aigua.

En general diu que no hi ha una gran cura amb els boscos, tampoc es produeixen plantacions d’aglans. Quan s’avandona una vinya vella, en els darrers any s’hi planten pinyons.

Responent a la pregunta de si hi més o menys boscos, Zamora diu, que molts menys degut a l’augment de l’agricultura, sobretot pel que fa a la vinya que ha ocupat l’espai a les pinedes i brolles.

L’obertura del comerç ultramarí, incentiva l’explotació de castanyer en el Montseny humit, per a la construcció de botes i cèrcols. La nova demanda de castanyer afavorirà la seva introducció i posterior expansió en detriment de les roures de roure de fulla gran , Quercus petraea , que en molts casos seran substituïts pel castanyer. A mitjans del XVIII, les fustes anomenades llaurades, de roure, faig, àlber pins, pollancres, etc. son portades a la Fàbrica de Cartagena per a la construcció de navilis. En aquesta època hi ha alguns pobles de la comarca els anomenats “Comisionados de Marina”, que controlen les densitats d’arbres regulen la seva tala. La significació de l’activitat forestal és tal que obliga a pendre mesures administratives ben singulars. A Sant Celoni amb data 11.8.1768 apareix una ordre que obliga a que cada veí ha de plantar cada any almenys cinc arbres!.

A les vessants de muntanya, el trencament de pendents mitjançant petites feixes, sovint minúscules i suportades amb parets seques, hi son notoris, per a implantar-hi cultius de secà, fruïters i molt especialment vinya i oliveres.

Durant aquest període prolifera una explotació singular, la neu i el glaç. A la comarca apareixen dues formes d’obtenció del gel: les poues de neu, a l’alt Montseny i els pous de glaç a Castellterçol, Montmeló, Llinars, Aiguafreda, Olzinelles, etc. Segons Ros de Ramis (com.ver.), aquest gel s’arriba a exportar a Sicilia

A la plana abunden els conreus de cànem, cereals, naps, remolatxa. Els regadius son importants pel sistema de rascloses, bagants, pous i mines. En algunes planes i riberes s’hi conreuen arbres, segurament om, pollancres i verns.

Aquest període es caracteritza per una forta explotació dels recursos forestals i ramaders a la muntanya, amb les conseqüents modificacions i alteracions de les formes de paisatge natural. La plana coneix un important creixement demogràfic. La millora del sistema de regadiu, suposarien un canvi substancial en l’estructura i funcionament dels paisatges agrícoles. (ZAMORA, 1789).

5. EL SEGLE XIX

Tot just iniciada aquesta centúria, l’any 1803, surt publicada una reial ordre per al govern d’arbredes i boscos, de la jurisdicció de Marina, en la que és recomana de tallar els arbres amb xerrac i preparar tecnicament a la guarderia forestal. Aquesta disposició va ser anul.lada dos anys després i es va restituir per la del marqués de l’Ensenada.

A partir de la instauració de les Corts de Càdiz (1812), es pot dir que es va iniciar la desamortització amb la venda dels boscos públics, la majòria d’ells vàren acavar víctimes de la destral dels compradors. Segons Bauer en el conjunt de l’Estat vàren desaparèixer uns set milions d’hectàrees de bosc, durant la desamortització.

El Diccionario Geogràfico Històrico Geográfico, de Pascual Madoz, en el vol. XII, publicat l’any 1849. Diu del Vallés, que: “aquesta extensa comarca està creuada per diferents rius que fertilitzen els seus camps. El terreny és de qualitat, les aigües son molt aprofitades amb diverses sèquies i mines artificials, que expliquen el bon aspecte que presena l’agricultura en aquesta comarca. Hi abunden el boscos d’alzines i de pins, de les que es produeixen fustes per a la construcció i llenya i carbó per el combustible. Els conreus més abundants son de blat, cànem i lleguns. Vi i oli. Hi ha cria de bestiar. Caça menor de diferents espècies i pesca en els rius”.

La primera revolució o canvi ambiental rellevant al Montseny, que el lligaria definitavament a l’història metropolitana, seria la primerenca arribada del ferrocarril al Baix Montseny, amb l’estació de Sant Celoni, i la de Riells Viabrea, l’any 1860, constituïnt-se una llençadora que canviaria les relacions de mobilitat i sobretot posarà a dispocsió de la ciutat emergent entre altres coses una gran quantitat de dendrorecursos, en forma de carbò, carbonet, tarregada, llenya, fusta, etc. Ensems es crearà també un fenomen primerenc que ja no es frenarà d’ùs lúdic de la muntnya per part d’una població procedent de la ciutat.
.
Sembla que l’aparició de la fil.loxera a la comarca va marcar un important canvi en els paisatges. Aquesta arriba a la comarca travessant la Tordera l’any 1883 i penetrà per tot el Vallés, arribant als peus de Barcelona al cap de tres anys. Els efectes d’aquest flagell vàren fer desaparèixer moltes de les vinyes existents fins l’aparició de l’empelt de ceps americans. Mentretant algunes sembla que vàren ser repoblades sobretot de pi blanc i pi pinyer.

Segons una crònica de l’any 1879 de l’excursionista Antoni Massó: “Corria pel Montseny una llopada que s’enduia el bestiar de tota mena, i havia arribat a apoderar-se fins d’algun vedell, més ja darrerament el seu atreviment fou prou gran per arravassar una criatura de dins mateix d’una casa. S’alçaren doncs els pobles dels entorns, a fi de veure si acavarien amb aquelles bestioles, i una d’aquestes parades era els dos homes amb els quals havíem topat” (sic.). Aquesta és la darrera cita escrita de la presència del llop al Vallés. Tot i que en el massís del Montseny, sembla que hi son presents fins els inicis de l’any 1900, segons el testimóni oral del pastor Josep Orra (!).. Des del punt de vista del canvi ambiental, creíem que l’estudi de la desaparició del llop porta associada una indicació de paisatge feréstec, realment remarcable, en el sentit, que la desaparició del darerr llop, en un territori significa la erradicació de la darrera fera o la darrera béstia, perdent el paisatge el caràcter de salvatge, consumant-se el seu control definitiu, per part de la societat

El mateix Antoni Massó fa la que segurament sigui la primera profètica proclama proteccionista de país: “Cal evitar la destrucció d’aquests magnífics boscos, tant poètics com útils” (sic.).

Des d’un punt de vista forestal sembla que en aquest segle hi va haver la desforestació més important de tota la península (BAUER, URTEAGA), de la que la nostra muntanya no se’n va escapar.

LA INDUSTRIALITZACIÓ

En el període comprés de la Industrialització a la Guerra Civil, els impactes de l’increment de població i la seva concentració a les viles, les tranformacions socials deriven dels nous models de producció, les noves energies, l’aparició del ferrocarril, el creixement i millora de la xarxa viària i les formes de transport rodat, suposen una acceleració en els processos d’explotació dels recursos naturals. S’accentua el comerç forestal: suro, pinyes, llenya, carbó (consum industrial i doméstic) i fustes, traveses de ferrocarril, pals de telègraf i enllumenat.

El procés d’industrialització ja en les seves primeres etapes va anar estretament lligar als factors ambientals del massís , amb la instal.lació de molins i fargues a les riberes dels cursos més cavalosos, asserradores, més endavant les industries de tints i d’acavats, indústria lletera, fins les primeres factories químiques es dedicarien a l’obtenció de productes químics a partir de la llenya i la fusta (Derivados Forestales, DIMSA, etc.). Cal tenir enm compte també l’aparició de la indústria carrossera a Arbúcies, que inicalment està lligada a la la disponibilitat fusterera.Aquest període d’expansió de la demanda de productes forestals, tingué un gran impacte en les masses forestals de la comarca. Segurament fou durant aquest agitat episodi quan s’assoliren els nivells més alts de reducció i aclarides dels paisatges forestals Montsenyencs., així ho veíem quan comparem la cartografia llobetiana amb l’actual, en el cas de les fagedes.

DE LA POST-GUERRA FINS ELS NOSTRES DIES

A la post guerra i molt particularment a partir dels anys seixanta, hi ha un ensorrament de les economies forestals i de l’agricultura de muntanya. Aquesta, unida a la forta implantació industrial que es concentra significativament en alguns corredors de la plana de la Tordera,,el Congost el tram final de la riera d’Arbúcies, provoca un descens de població molt gran als municipis de muntanya, amb pèrdues molt significatives del poblament disseminat. Per contra, als municipis de la plana hi ha un increment espectacular de la població.

L’augment de població s’acompanya d’un augment de mobilitat d’aquesta. Apareixen uns nous usos dels paisatges, associats a la nova demanda social de lleure. Sorgeix el fenomen de les segones residències, que el capital especulatiu controla amb l’adquisició de sòls forestals o agrícoles devaluats, amb una manca total de control o planificació per part d’una Administració ultraMontana, més preocupada en el control de les llibertats ciutadanes, que en frenar el creixement especulatiu. Com a resultat, els paisatges Montsenyencs partiren una moderna agressió de greus conseqüències. L’aparició d’urbanitzacions il.legals arreu dels municipis més o menys muntanyencs o d’economia rural, quasibé sempre sense uns criteris mínims de planejament. Aquest fenomen especulatiu no es pot separar-se de l’explosió demografica lligada a l’engròs, als efectes de la revolució energètica dels anys seixanta,, del qual se’n deriven un seguït de processos nous entre ells un creixement urbà gens esponjat, fet que provocarà una forta demanda d’espais verds, a una població urbana confinada en uns espais urbans adversos, la qual cosa la predisposa a participar de l’oferta del fenomen de les segones residències. Al massís aquest nou procés tindrà una forta incidència ja en els inicis, solament al municipi de St. Pere de Vilamajor, s’implantaran vuit urbanitzacions.

Aquest ha estat un dels impactes més notoris de la història dels paisatges de la comarca. Que unit als canvis d’ús social dels ambients de muntanya, forestals o de ribera, alguns de manera sobtada han vist com les seves biocenosis han perdut la llur indispensable tranquilitat ambiental secular, en ser sobtadament envaïts de manera sovintment massificada, amb artegactes agressius com les motos, els vehicles 4×4 etc. Els efectes no s’han fet esperar : increment d’incendis forestals (9000 has. 1994), augment de l’erosió, afectació generalitzada cap a les formes de vida silvestres i cap a elements arquïtectònics, etc.

A la plana, la creixent industrialització, s’ha lògicament acompanyat de l’augment progressiu de grans infraestructures,la darrera d’elles la construcció de l’Eix Transversal, ha creat polèmica enfron a dues concepcions de l’ordenament territòria. Una basada en el creixement continu, que inspira el Pla Territòrial de Catalunya, del qual en participa la concepció de l’Eix, i l’altre que invoca la necessitat d’un ús racional i sostenible del territori. El primer que és el que progressivament s’ha desplegat, contempla evidentment allò que direcciona una determinada política ambiental, destinada a cuidar les formes, però sense canviar el fons I Així s’acompanyen de les evaluacions de l’impacte ambiental. amb els seus corresponents plans de restauració.

Actualment els paisatges del massís de Montseny, després d’aquesta història inseparable amb la societat, son encara mercès a la seva excepcional diversitat, dels més rics del país en biodiversitat, amb unes mil. cinc centes espècies de plantes superiors, un mil.ler de fongs, més de set mil animals invertebrats, i unes tres-centes espècies d’animals vertebrats. Revelen en definitiva una història com s’ha dit, inseparable de la societat amb els paisatges, amb una herència notable indicadora de qualitat ambiental, que cal com a mínim preservar, gestionar correctament i, si pot ser, millorar.