El glaciarisme però segons Llobet, en el Montseny, en forma atenuada de periglaciar, fou el responsable d’un important modelat, que prengué la seva màxima expressió amb unes colades que caracteritzen les parts altes del massís, arribant però per dessota dels 600 mts. a la vila del Montseny. Amb la nova situació post-glacial, la vegetació i la fauna lligada als freds, a la neu i als gels, seguiren la direcció d’aquests cap a terres septentrionals.

L’actual tapís vegetal, llur fauna associada, sembla que en una part molt notable procedeix de les regions circumpveïnes de clima més sec i temperat del surest europeu, el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Algunes comunitats d’ambients freds i humits però romangueren a les obagues muntanyoses i en algunes valls fluvials amb manifesta inversió termica.

La manca però de paleo-sòls importants, de torberes i de jaciments i estacions rics en pol.lens, afegit a l’estat incipient dela ciència palinològica, dificulten l’aproximació rigorosa a la paleo-ecologia dxel massís

Tanmateix les conseqüències paisatgístiques del post-Würm, foren la formació a nivell de l’Europa Occidental de les tres grans regions biogeogràfiques que actualment la configuren: la Boreo-Alpina, al nord; l’Euro-Siberiana (Centre-Europa) al centre i la Mediterrània al sud. Cada una d’ella amb unes característiques ambientals ben pròpies.

El Montseny latitudinalment es troba efectivament a la regió Mediterrània. En intensitats diferents hi ha representades les tres regions biogeogràfiques.

PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA

El paisatge és dinàmic i canviant pel seu propi metabolisme i els factors ambientals que l’acompanyen. No hi ha cap resta de poblament humà en cap fase paleolítica. Els jaciments més propers estudiats fins ara (Cingle Vermell, El Castell i el Roc de Migdia), estan situats a l’extrem inferior del Collsacabra, relativament aprop, donarien una idea de transició climàtica dels episodis finals de Plistocè fins als inicis de l’Hol,ocè, abraçarien un ventall cronologic que va del 11.5oo al 9.700. El context climàtic seria el Pre-Boreal. , segons Molist i Clop (1992), el conjunt predominant a la zona d’estudi seria l’alzinar mixte amb roureda de martinenc.

Els primers poblaments humans del massís a partir de la revolució neolítica, avandonarant progressivament el nomadisme i les pràctiques recol.lectores per a sedentaritzar-se i assentar-se territòrialment, esdevinguent a partir d’ençà de manera progressiva els responsables principals de les transformacions dels paisatges. Ja en els inicis del Neolític Antic, es pot dir que cada pam de pastura o de conreu que establirà, ho farà en forma de rompudes o artigues, substituint les formes de paisatge natural, principalment boscos i alguns casos aiguamolls (BOSCH, 1985), en formes de paisatge antròpic productius, en un sentit vetust però economicista de la expressió.

Els primers assentaments neolítics mes propers coincideixen en l’episodi post-glacial: Can Amel Xic, de Canovelles, Mas Taravau i Can Baucells de Tona, Coves de les Grioteres, Vilanova de Sau i la Cova de Can Feló a Tavertet, , Can Gafa de Santa Eulàlia, Can Tabola de Montmeló, etc.

Del Neolític final fins a l’Edat del Bronze, atessos els jaciments, es caracteritza per una alteració poc important del medi al Vallés Oriental (BOSC, VILA, ALCAMBRA, 1985).. Al Montseny els primers assentaments humans documentats, corresponen a les primeres cultures amb metall (mitjans del IIIer, mil.leni a la primera meitat del II mil.leni A.C.), indicarien un escàs assentament estable o permanent que estària confinat a les planes fèrtils per a l’agricultura, i la muntanya es reservaria per a la captura de determinats recursos (recol.lecció animal, vegetals i fruïts silvestres) i especialment com un espai on desplaçar-hi els ramats durant l’estiu. Iniciant-se d’una explotació estacional dels ramats ovins que encare està vigent. L’aparició de la metal.lúrgia, especialment a partir del Bronze final o primera Edat del Ferro, tindrà una forta significació als nostres paisatges forestals, amb la creació ací i allà de fargues, com consumidores de carbó vegetal, activitat que persistirà de manera creixent i amb ritmes diversos fins al llindar de la història contemporania.

Els íbers s’instal.len majoritàriament a les planes fluvials del Tenes, el Besós i la Tordera, amb assentaments fortificats al turons, amb una activitat agrícola de caràcter cerealista (PARDO, 1985), sobretot concretada a la plana, en detriment dels boscos i dels aiguamolls. Amb la romanització i fins la crisi del segle III es produeix el més important increment demogràfic amb la creació de
diverses vil.les.

L’augment de l’activitat agrícola i la implantació de la vinya i l’olivera suposarien una nova transformació del paisatge. Lligat a la romanització i associat a les especials condicions del relleu, és en aquest llarg període que es crearan dues importants vies de comunicació, que han estat decisives en la construcció del canemàs històric de la comarca. La més important fou la Ruta dels Vasos Apolinars o pre-Augusta (pràcticament l’actual autopista A7), que unia Gades (Cadis) amb Roma. L’altra, la via Ausa (NII) que unia Barcino amb Ausa (Vic). FOTO VINYA O OLIVERA

DEL PROCÉS DE FEUDALITZACIÓ FINs  A LA FI DE L’ANTIC RÈGIM

Durant el procés de feudalització (segles III-XII), l’alteració ambiental que no semblaria molt intensa, aniria paral.lela als increments demogràfics amb el conseqüent augment de superficie de conreus i pastures, introducció de tecniques de regadiu, rompudes intensives. Al final d’aquesta estapa i sobretot durant l’expansió Baix-Medieval (segles XIII-XV), lligat a les creuades i molt especialment a l’expansió catalana per la Mediterrània, sembla que hi jugà un paper destacat de diversitat de fustes procedents dels boscos del Montseny, Montnegre, Corredor, etc. que eren molt importants per la construcció de vaixells sobretot de les drassanes de la demarcació de Barcelona, Mataró i Arenys. (recordem que el nombre d’espècies d’arbres i arbuts arboris al massís del Montseny és de vuitanta-nou).
Una activitat proto-industrial datada ja el segle IX, a la vall d’Olzinelles, era l’existència de pegueres o forns de pega, una activitat molt important durant segles, de fet de manera moderna serà continuada a partir de la post-guerra per la indústria Derivados Forestales. Aquesta activitat originàriament consistia en l’obtenció de pegues, brees i quïtrans forestals, mitjançant un primitiva destil.lació en un forn o peguera (Vegis il-lustració), la seva producció anava destinada les drassanes per a calafatar les embarcacions, altres destins eren les brees, usades en l’enllumenat públic (torxes), i per a impermeabilitzar el bòts, un dels envasos seculars més exitosos.

El primer en citar els magnífics boscos del Montseny fou Jeroni Pujades en la seva Crònica.

Del punt de vista de l’estat dels paisatges de la zona són interessants les descripcions que en grau i estil divers en fan alguns viatgers com l’ambaixador florentí Guiciardini (1511), que diu que: “entre Hostalric i el castell de la Roca és un lloc de molt mal passar, tot és boscat, molt perillós i ple de bandolers. Als riberals hi havia alguns sembrats i algunes vinyes, més al sud vallesà els horitzons s’eixamplen, els camins son més bons i abunden els conreus i les pastures, fins i tot reconeix alguns camps de regadiu, amb canàls i sèquies que porten aigües del riu Besós”.

En començar el mes de març de l’any 1561, el virrei castellà Garcia de Toledo, preocupat pels robatoris i homicidis que es cometen en els camins immediats a les viles, ordena la crema sistemàtica de tots els boscos situats prop dels camins que esmenta i de tots els altres del Principat i comtats, si és necessari. Aquestes mesures, junt amb l’elevat consum de fusta que feien les drassanes en la construcció de galeres, van motivar la despoblació forestal de Catalunya. (REGLA, 1966). Segons aquest autor, aquest fet va accentuar l’eixut i el règim irregular dels rius que la documentació posa de relleu a partir del darrer terç del segle XVI.

El venecià Cavalli passa per Sant Celoni i la Roca el 19 de maig del 1568 descriu que: “després de Riudarenes, les muntanyes s’acosten força i calvalquen per un lloc que sembla una vall. Hi ha molts boscos. En arribar a Hostalric, la vall s’obre una mica i es passa en barca la Tordera. Cap a ponent segueixen per valls semblants, amb boscos. El terreny és més dolent que abans, pel fet d’haver-hi moltes roques entre un gran nombre d’arbres. Hi ha moltes pinedes i xiprers i els boscos son formats d’alzines. Les muntanyes no son gaire altes, però incultes. No s’en pot treure altre profit que servir de pastura pels xais i el de fornir una bona quantitat de llenya. Nou milles més endavant hi ha Sant Celoni. Seguint endavant cavalcant entre boscos entremig de muntanyes apareix Llinars. Segueixen cap a garbí. El terreny es va tornant una mica més bo i obert, apareixen sembrats en els que s’hi veuen molt bells animals bovins”.

En sortir de la Roca, cavalquen unes quatre milles entre boscos, per un país sorrenc. A partir de les quals es va separant de les muntanyes i arriben a unes terres més conreuades que les del dia anterior. Es un país menys envoltat de muntanyes i amb diversos petits corrents d’aigua, amb les quals poden regar els camps i treure’n un bon profit, sis milles enllà apareix Montcada, travesen el riu Besós per una vall voltada de muntanyes, el vessant de les quals és plena de vinyes.

El conseller del rei de França, Joly (1603), parla de la conca de la Tordera, fins Cardedeu, com un país arenós, ple d’aiguamolls, difícil de transitar car per tot arreu hi ha rierols i amb moltes pinedes, cita també a l’alzina surera com un arbre sorprenent que ell anomena el tercer roure, per la singular forma d’explotar-li l’escorça sense haver-lo de tallar.

Diu que passen per un lloc escabrós anomenat Trentapasses per causa diu, dels trenta llocs per on els bandolers podien destrossar els viatger. Dinen a Llinars, peix i amanida amb mel i ous ferrats i cuïts a l’oli. A la nit es vàren hostatjar a La Roca, a l’Hostal dels Tres Reis, que era conceptuada com la  millor fonda de tot el país.

A l’any 1600 apareix un document manuscrit que es pot considerar la primera geografia de Catalunya, escrit pel jesuïta Pere Gil amb el títol següent:” Llibre primer de la històrica Cathalana en lo qual se tracta de Història o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña.”

Es el primer intent reixit de descripció física i administrativa i dels recursos naturals del conjunt de Catalunya. L’autor ho fa des d’una perspectiva pròpia de l’època, tot donant l’impressió d’un gran coneixement del país, que sembla va recòrrer abastament. L’obra està dividida en vint-i-dos capítols. En descriu les quinze veguèries en que estava dividida Catalunya. Pel que fa al municipis del massìs i perifèria, estaven repartits entre la vint-i-dues que és l’antic Vallés, vuïtena que correspon a l’Osona, i la setena a la Selva. Alguns aspectes rellevants que Gil fa de la regió Montsenyenca, des del punt de vista dels recursos i de l’entorn son els següents.

El riu Tordera, és un riu molt útil per raó de les sèquies i del que s’hi treu (hom hi treu or, en forma de petites fulletes, rodones o triangulars o quadrades, com unes llentilles, i més petites però molt primes). Cria peixos, però no son grans ni abundants, per no ser un riu cavalós.

El riu Besós, no va ràpid sinó plà, hi ha moltes bones sèquies d’aigua per a molins i per a regar, amb les quals es rega bona part del Vallés. Destaca la sèquia dels molins que passa per Barcelona, i la fan servir els tintorers, blanquers i assaonadors, passant també per l’escorxador barceloní on hi llencen totes les deixalles i brutícies. Hi creix poc peix i petit.

“La muntanya del Montseny, després dels Pirineus és la més alta de Catalunya. Sempre en aquesta muntanya exceptuant els messos de juliol i agost hi a neu. Les poues de neu que ha son per a fer gel i servir durant l’estiu a la ciutat de Barcelona i per d’altres ciutats i viles i llocs veïns d’elles. Seria llarga cosa el descriure-les”.

En el Montseny: “es troben ametistes que son obrades per artesans de la ciutat de Vic. Turqueses que sòn de color blau molt bones es troben en el massís del Montnegre i Hostalric, sols tenen un defecte, que surten una mica escaldades”.

Entre el Montseny i el Montnegre, hi abunda el cofoll “que ens diu l’autor que no és pròpiament metall, sinó una cosa mitja entre metall i terra. A Catalunya s’utilitza per a vernissar tota mena de ceràmiques.”

A la Selva i el Vallès es fabrica sabó amb cendres i les deixalles dels trulls que son abundants. En alguns boscos com el esmentata anteriorment de la vall d’Olzinelles, es produeix pega, a partir dels forns o pregueres, amb la combustió lenta de la llenya principalment de pi, aquest material és utilitzat per a impermeabilitzar les embarcacions, els bòts, així com diversos usos remeiers.

De plom hi ha una mina a les faldes del Montseny. D’argent viu s’en troba en alguns rius com la Tordera. D’or n’hi ha també en aquest riu , que el treuen en el municipi de Palautordera, amb un artifici posar a la llera, fet de bigues llargues de pi, situat en llocs on el riu “regolfa” i mou arenes primes.

Les bigues s’assenten amb amb tal concert i ordre a tot l’ample del riu, l’una damunt de l’altre a manera d’esglaó d’escala. En totes elles grans i petites hi ha uns clotets quadrats o rodoncs de tres o quatre dits de fondo, on hi cauen les arenes amb les fulletes d’or. Tot seguït “arremolinen” l’aigua dels clots, així l’arena surt i l’or s’aploma restant avaix. Quant el caval del riu minva, es recull. Aquesta operació es fa cada quatre dies. L’autor ens diu que l’or de la Tordera es de vint-i-dos quilats i mig.

Pel que fa a la riquesa forestal, diu que en tota la part mediterrània que dista del mar de vuït a dotze llegües, hi ha entre d’altres: alzines, roures, carresques, sureres, faigs, pins verds i bords, àlbers, pollancres, arboços, xiprers, serveres i en algunes parts castanyers i avellaners. En alguns indrets del Montseny es fan avets i roures dels que s’en fabriquen antenes de naus i galeres.

En el Vallès hi ha collites de forment, ordi, espelta, sègol, civada, mill, faves, guixes, cigrons, llenties, llobins, daxa i d’altres.

A l’any 1627 apareixen les Ordinacions Forestals de Catalunya,, en les que es diu com a conseqüència de l’explotació del arbres per a fer trementina i quïtrà i pega, s’han causat notables danys als boscos de la part d’Arbúcies, Sant Feliu de buixalleu, i Sanyta Coloma de Farners, etc, i que, es penarà durament a les persones que duen a terme males pràctiques forestals