Agents dispersadors de les llavors de les coníferes
La dispersió anemòcara -per vent-, de les llavors de coníferes alades ha estat estudiada des de mitjans del segle XIX. Des d’aleshores s’ha fet evident que els principals factors que influencien aquest tipus de dispersió són el ritme de caiguda de la llavor, l’alçada en la que és alliberada a l’aire, la velocitat i turbulència del vent, i les adaptacions morfològiques de la pròpia llavor.

El ritme o velocitat de caiguda està en funció de la càrrega d’ala, és a dir, de la massa per unitat d’àrea d’aquesta darrera. Semblaria obvi que una llavor alliberada ben amunt de terra serà conduïda més enllà que una altra alliberada més a prop de terra. Tanmateix, treballs recents. efectuats amb plomes en condicions que simulaven el plàncton atmosfèric, mostren que les plomes es mouen seguint models caòtics, arribant fins a llocs inesperats. .

La situació es fa encara més complexe en condicions d’inestabilitat meteorològic, es va observar a les Muntanyes Rocalloses que la llavor de Pseudotuga menziesii que madurava primer era dispersada en gran part per vents tèrmics que ascendien pendent amunt, mentre que la que madurava més tard era dispersada per vents associats a fronts de tempesta.

Un altre fenomen de dispersió relacionat amb el vent és el lliscament de llavors per una superfície de gel o de neu, s´ha comprovat diversament en Pi roig. Per ser efectiu, aquest mètode de dispersió requereix que les llavors fossin alliberades sobre la neu a l’hivern, una fenologia molt improbable en pins de climes freds.

La dispersió de llavors de coníferes per ocells és d’una especial significància biològica perquè succeeix generalment en el context d’una relació de mutualisme. Els membres que interactuen en aquest mutualisme són pins amb llavors sense ales o pràcticament sense ales, i ocells de diversos gèneres de còrvids. No hi ha dubte que la dispersió de pins de llavor no alada per part dels còrvids és un important fenomen d’ecologia forestal, biogeografia i evolució a l’hemisferi nord. No semblaria així a la nostre regió, tot i que hem pogut constatar un interessant fenomen d’anemozoocària a la zona de repoblació de Pinus mugo del Pla Amagat, principalment, i també en una parcel•la de Pinus sylvestris del Silvetum de Fontmartina. En aquesta darrera parcel•la i durant el període de finals de tardor fins inicis d’hivern, hem observat una important concentració d’ocells fringíl•lids, cadernera Carduelis carduelis i pinsà vulgar Fringilla coelebs; i de pàrids, Parus sp., obrint les pinyes dels extrems de les capçades, amb uns efectes dispersadors ben aparents i que coincideixen amb episodis de vents de ponent d’intensitat mitjana. Aquesta activitat podria ser responsable, almenys parcialment, de les noves colonitzacions que ambdues espècies estan protagonitzant a la zona en una direccció coincident amb la naturalesa dels vents dominants. De fet, ens podríem trobar amb una confirmació de la hipòtesi que, basant-se en simulacions de caiguda de llavor, manté sobre la major efectivitat dels animals en la dispersió de llavors de pi alades en relació al vent. En qualsevol cas, les distàncies màximes de dispersió són potencialment superiors pel vent que pels animals. Per tant, sembla que una combinació de dispersió anemòcara i zoòcara explicaria millor aquest procés.

La idea tradicional, hom podria fins i tot dir-ne dogmàtica, extesa entre els forestals que les llavors dispersades pel vent troben d’una manera o altra llocs segurs caient en esquerdes i clivelles del sòl, sembla mancada del benefici de l’evidència, tot i que fora de l’area d’estudi, en una pineda de P. halepensis, situada en una petita serralada del baix Montseny, en les límits del terme muncipal de Campins amb Guallba, hem observat que els orificis de sortida de les llombrius del sòl, constitueixen un espai d’encaix i protecció en la caiguda de llavors provocada per foc forestal.

La informació revisada portaria a pensar que la dispersió de les llavors alades de conífera pot tractar-se d’un procés a diferents nivells. La dispersió inicial de llavors que són traslladades lateralment per vents normals porta a una distribució exponencial negativa. El resultat és una elevada concentració de llavors a terra prop de la seva font, disminuint exponencialment amb la distància. Aquest procés condueix a l’augment i a la perpetuació de les poblacions de pi existents, i a l’establiment dels pins en parcel•les properes d’ambient adequat. La fracció desconeguda de llavors arrossegades a llargues distàncies per estructures atmosfèriques turbulentes és més arriscada que la local, però pot conduir a noves poblacions en nous indrets.

També cal citar la conclusió, segons la qual la dispersió anemòcara podria haver patit una selecció negativa en indrets molt ventosos on la dispersió del vent podria provocar que molta part de la llavor es perdés en llocs desfavorables.

L’Avet de Douglas (Pseudotuga menziesii), una espècie exitosa pels silvicultors

Aquesta espècie és l’estrella de les plantacions al mig i alt Montseny i potser la mostra més tangible dels plantejament productivistes dels silvicultors que l’han introduït. Des del punt de vista de l’equilibri dels ecosistemes supraforestals de l’alt Montseny, però, la seva presència pot resultar més problemàtica per alguns ecosistemes de fragilitat manifesta, atès el comportament invasor que presenta. Per la seva importància en les cobertes forestals actuals del massís, sembla oportú dedicar-hi un apartat específic.

L’avet de Douglas, un arbre vigorós, de capçada densa i sempre verda, i d’escorça fortament clivellada, produeix més fusta que qualsevol altra espècie de l’Amèrica del Nord. Tot i que creix en gran part de la meitat occidental del continent, assoleix un gran tamany només en la zona plujosa costanera del nord-oest. Fou descobert l’any 1791 a la costa de l’illa de Vancouver pel físic i naturalista escocès Archibald Menzies. Tres dècades més tard, un altre escocès, David Douglas, va trobar aquest mateix arbre a Oregon. Originàriament, els botànics el van classificar com a pi, guanyant-se el nom comú de pi d’Oregon (“Oregon pine”). Aquesta magnífica conífera, però, no agrupa les acícules en braquiblasts ni té pinyes similars a les dels pins. L’escorça, en els arbres joves, és fina i recoberta de bombolles resinoses com la dels avets (Abies); les acícules punxegudes i de 25 mm de llarg recorden la de l’avet roig (Picea) i el teix (Taxus), i les pinyes semblen les rabassudes de l’avet roig, excepte per les bràctees (que són fulles modificades) de tres puntes en forma de forquilla que sobresurten d’entre les escames. El naturalista John Muir va anomenar-lo avet roig de Douglas (“Douglas spruce”) i fou classificat com un veritable avet en la bibliografia botànica de principis del segle XIX.

Més endavant, els botànics que exploraven els Himalaies i les muntanyes de la Xina i el Japó van portar mostres d’altres arbres molt semblants al “pi d’Oregon” i el 1867 va proposar-ne el gènere Pseudotuga per a descriure taxonòmicament aquest singular grup. Al principi, el pi d’Oregon va ser classificat com a Pseudotsuga douglasii, en honor a David Douglas. Tanmateix, cap el 1950 un altre botànic va descobrir que la referència original en la qual es basava aquest nom no havia estat registrada correctament segons les normes internacionals de nomenclatura botànica. En conseqüència, va rebatejar l’arbre amb el nom de Pseudotuga menziesii basant-se en el següent nom més antic.

Així, el nom botànic actual fa reconeixement al descobridor original, mentre que el nom comú acceptat, avet de Douglas, s’aplica a tots els diversos membres del gènere Pseudotsuga. Pel que sembla, la nomenclatura d’aquesta espècie ha quedat definitivament resolta, i aquesta és la raó per la qual l’avet-Douglas (o avet Douglas) no pot considerar-se correctament escrit en dues paraules separades donat que l’arbre simplement no és cap tipus d’avet (Abies). L’única altra espècie de Pseudotuga existent a l’hemisferi occidental és un arbre més petit, de pinyes més grosses que es troba a les muntanyes del sud de Califòrnia i reb el nom d’avet-Douglas de pinya gran, Pseudotsuga macrocarpa).

L’avet-Douglas viu des de la zona central de la Colúmbia Britànica fins al centre de Califòrnia. D’aquí s’extén cap el sud per les Muntanyes Rocalloses a través d’Arizona i Nou Mèxic, arribant a les altes muntanyes del subtròpic mexicà. Del Puget Sound cap el nord, sol trobar-se a altituds compreses entre el nivell del mar i els 1200 metres. Més al sud, igual que a l’est de les Cascades, sovint puja fins als 1500 o 1800 metres. A les Rocalloses de Colorado, l’avet-Douglas creix habitualment entre els 2400 i els 3000 metres d’altitud. Evidentment, l’avet-Douglas de les zones costaneres (var. menziesii) difereix significativament del de les zones interiors de les Muntanyes Rocalloses (var. glauca). El primer està adaptat a un clima suau i humit i assoleix alçades de més de 60 metres i diàmetres d’entre 1,2 i 2,5 metres. En canvi, l’avet-Douglas de les Muntanyes Rocalloses suporta condicions molt més fredes i seques, i creix lentament, poques vegades superant els 40 metres d’alçada. Deixant de banda la mida, totes dues formes no són gaire diferents pel que fa a la seva aparença, tot i que la de l’interior tendeix a tenir un fullatge verd-blavós i una pinya més petita amb les bràctees en forma de trident, sovint doblegades endarrera; mentre que la costanera presenta unes tonalitats en el fullatge que s’acosten més a un verd-groguenc i manté les bràctees sempre rectes.

A més de les seves pinyes úniques amb les bràctees com forquilles, l’avet-Douglas presenta diverses característiques que fan molt fàcil la seva identificació. Tots els avets-Douglas, des dels arbres petits fins a les soques podrides, tenen l’escorça amb textura de suro (o com a mínim reminiscències) que quan és tallada amb un ganivet mostra unes bandes ondulants bronzejades i marrons fosques, quelcom semblants als dibuixos d’una pila de llonzes de cansalada. Els borrons a les puntes de les branques dels avets-Douglas constitueixen una altra característica clau: són punxeguts i es troben recoberts d’escames encavalcades de color marró fosc, recordant una mica als borrons del faig. Per contra, els borrons dels veritables avets (Abies) són de color clar, sense punxa i cerosos. El fullatge de l’avet-Douglas té una característica fragància resinosa. En funció d’aquestes característiques, no ha de ser massa difícil evitar confondre l’avet-Douglas amb qualsevol altra espècie. Les acícules poden ser una mica variables, però generalment emergeixen en totes direccions dels branquillons on es troben aferrades i on poden arribar a mantenir-se fins a setze anys en alguns casos.

Excepcionalment, alguns arbres han arribat fins als 100 metres d’alçària. L’escorça surera dels avets-Douglas costaners madurs pot assolir fins als 30 cm. de gruix. Aquest aïllament, juntament amb el tronc llarg i clar, proporciona a l’arbre una considerable protecció contra el foc. Històricament, els focs forestals i potser també les estassades massives provocades per tempestes o huracans han ajudat a perpetuar les comunitats d’avets-Douglas. Quan es produeix un foc, una estassada o qualsevol altre tipus de pertorbació els avets-Douglas aprofiten per sembrar les seves llavors a partir dels arbres madurs que han sobreviscut o bé d’arbres pertanyents a d’altres agrupacions de l’entorn, avançant-se així als seus competidors i fent-se amb la dominància de la nova comunitat. Els experiments han demostrat que quantitats considerables de llavors alades d’avet-Douglas (92.600 per Kg) són dispersades 400 metres en la direcció del vent des de l’arbre-mare tan sols amb una lleugera brisa.

L’abundància de l’avet-Douglas al llarg de la zona costanera i les muntanyes de l’oest nordamericà s’explica a partir de la seva adaptabilitat. L’avet-Douglas és probablement l’espècie que forma part de més tipus diferents de boscos i prospera sota un ampli rang de condicions climàtiques. Pot sobreviure tan a la sequera com als incendis, i es regenera vigorosament després d’una pertorbació. Fins i tot, en els boscos de l’interior, és més tolerant a l’ombra del que ho són molts de la resta dels arbres que hi creixen en associació, com poden ser el pi ponderosa, el làrix occidental (“Western Larch”) i el Pinus contorta (“Lodgepol Pine”).

L’avet de Douglas és una de les espècies més fàcils de trasplantar i de cultivar sota condicions més variades. Les llavors que es va endur David Douglas a Anglaterra el 1827 van donar lloc a arbres que van esdevenir els precursos de les plantacions extensives, ara comuns en aquest país. A partir d’aquí s’extendrien per Europa i arribarien a la nostra zona a mitjans del XIX.

La seva arribada la massís del Montseny, ha estat estudiada i descrita per Josep Ma Vives, i publicada en les Monografies del Montseny.

Es deixa per a una recerca posterior l’abast d’aquesta espècie en la modificació de les cobertes del sòl al massís. Atesa però, la significació que ens sembla que representa el nou procés de bioinvasió que ha generat, hem mostrejat a partir de dues parcel•les pròximes a una de les plantacions primerenques (feta l’any 1956) pel propietari Àngel Pujol. Hem fet un estudi de la plantació, que comprèn la història i la catografia de la repoblació, l’anàlisi de les cobertes i dels usos. Val a dir que la capacitat invasiva d’aquestes espècies ens agafat de sorpresa, ja que, tot i tractar-se un procés de bioinvasió a gran escala, aquest hauria passat desapercebut fins ara. Aquest fet posa de manifest com el canvi global té uns estadis de manifestació incipient pràcticament indetectables.

Una de les àrees amb major superfície plantada d’avet Douglas comprèn la conca del sot de Penyacans des del turó de Castellar (1.350 m.), a ponent i per la carena descendent del Pla Pedrers, pel sot del torrent Ample, fins la finca de can Rubi. A partir de l’any 1958 s’inicia la repoblació d’aquest indret amb l’avet de Douglas com a espècie principal. Aquest nou ús transformarà les cobertes existents de bosc vestigial i landes, substituint les artigues de patates per aquest nou “conreu”. Cap a finals de la dècada de 1990, s’ha iniciat el primer torn d’aclarida en la massa més madura.

Al sotabosc de la plantació, el nivell de reclutament és absolutament nul. En canvi, hi ha una escapada de colonitzadors cap a les cobertes veïnes, especialment a les landes de gòdua, bruc d’escombres i bruguerola. Els primers espais colonitzats són els límits de la plantació, els talussos dels camins i les clarianes de les landes.

El canvi global a l’alt Montseny, sembla un fet constatat, l’expansió de noves coníferes en el matollars de ginebrò nan i els prats subalpins, en serien una evidència rellevant

El treball experimental s’ha portat a terme en dues parcel•les de 2.600 m2 i 1.500 m2, respectivament. La primera ha donat un total de 160 plançons i la segona de 400 plançons . L’edat màxima dels individus és de catorze anys, amb predomini dels individus inferiors a les cinc sabes. L’inici de la colonització es pot datar, cap a l’any 1986, coincidint amb la maduresa sexual dels individus dels focus emissors de propàguls. L’expansió sembla estar vinculada al retrocés de la pressió ramadera, ja que els plançons de l’avet de Douglas tenen una forta atracció palatinal pels herbívors. Per tant, es podria parlar d’una successió ecològica protagonitzada per una conífera exòtica, que possiblement portarà cap a un canvi espectacular de la coberta constituïda per una avetosa d’avet de Douglas.

El nou procés de bioinvasió constitueix una de les troballes d’aquesta recerca i les causes d’aquest presenten un notori grau de complexitat, tenen però de forma incontestable, el punt d’arrencada en la seva introducció. Un factor socioembiental local que presenta evidències d’incidir en el procés, és la reducció de la pressió ramadera, que tindria el seu origen no en el declivi del sector, sinó en la pressió conservacionista i en la incorporació d’aquests supòsits en la normativa del parc.

El canvi global a l’alt Montseny, sembla un fet constatat, l’expansió de noves coníferes en el matollars de ginebrò nan i els prats subalpins, en serien una evidència rellevant.