La bicicleta és indubtablement més eficient en trajectes curts i escala de ciutat, i per als desplaçaments llargs es pot combinar fàcilment amb altres mitjans de transport com el tren o el metro. I es comença a encomanar: una massa crítica de ciclistes urbans conviuen diàriament amb els automobilistes en diferents grans ciutats espanyoles; els sistemes de bicicleta compartida ja formen part de la fisonomia d’algunes altres; bicicletes plegables noves de trinca i d’aquelles de tota la vida prenen els carrils bici. I aquesta extensió de l’ús de les dues rodes a la quotidianitat representa un repte: cal vetllar per la seguretat i qualitat dels elements de transport, i pel civisme de tots els agents. A més de les millores estructurals necessàries com la seguretat dels carrils bici, o la sensibilització dels vehicles competidors de l’espai, el paper de l’usuari de la bicicleta és fonamental.
Les organitzacions de promoció de la bicicleta donen a conèixer el marc legal [5] que ens empara
Empara i la normativa que hem de complir com a ciclistes, i faciliten recursos i consells de seguretat i comoditat a l’hora de circular (senyalització, visibilitat, ús de cascs) en un entorn clarament hostil; fins i tot existeixen recursos per a la nostra salut sobre l’ús d’elements ergonòmics.

El civisme i la responsabilitat pel que fa a l’ús dels recursos també haurien d’impregnar el comportament dels ciclistes. Els cada cop més nombrosos tallers de reparació permeten un bon manteniment, indispensable per al bon funcionament i seguretat del vehicle, però que també eviten la compra de noves bicicletes. I és que si comencem a imaginar ciutats pedalables, cal que totes les peces encaixin per formar un mosaic veritablement sostenible.