A la Cimera del Clima de París el 2015 es van assolir acords molt ambiciosos per mitigar les emissions contaminants, causa principal del canvi climàtic en què estem immersos, que també van ser acceptats per la Xina. Aquella Cimera va ser una llum al final del túnel que va permetre entreveure esperança. Malauradament, la llum era un altre tren que ens venia a atropellar. I darrere van venir diversos trens més. El primer va ser Donald Trump, que va iniciar la guerra comercial i econòmica amb la Xina i el desmantellament de les Nacions Unides i de tot el sistema institucional global dissenyat el 1945. Després va venir la pandèmia, que va començar a la Xina i va posar a prova el sistema de seguretat mundial. Ara la invasió dUcraïna.I la pregunta que sorgeix és: quin serà el proper tren? La guerra a Ucraïna ha provocat una pujada dels preus de les matèries primeres, especialment energètiques. I se suma a les pujades del gas, el petroli i l’electricitat que van començar l’estiu passat, provocant una crisi d’energia global sense precedents des del 1979, després de la guerra entre l’Iran i l’Iraq. És lògic que els preus de l’energia i les alternatives al petroli, el gas i els combustibles fòssils centrin tota l’atenció dels mitjans i l’opinió pública.
Però el canvi climàtic continua l’avenç i la pluviositat mundial continua disminuint. Especialment a les zones àrides i semiàrides com l’arc mediterrani espanyol, on en els darrers 30 anys han disminuït les pluges un 30% i cada vegada són més freqüents les DANES, que provoquen inundacions i desastres naturals i dificulten la gestió del cicle urbà aigua per satisfer el consum humà
Més complex és gestionar el consum d’aigua agrícola a les zones on avança el desert. A Espanya, el principal conflicte es troba en l’ús del transvasament Tajo-Segura: a Alacant i Múrcia reclamen els mateixos hectolitres que fa 30 anys, mentre que a Castella-la Manxa adverteixen que plou menys i que mantenir aquest transvasament pot afectar embassaments de capçalera i provocar problemes d’escassetat d’aigua. A més, aquesta escassetat d’aigua provoca un problema de sobreexplotació d’aqüífers i aigües subterrànies, que accelera la desertificació del territori i intensifica l’escassetat de pluges i la freqüència de DANES i desastres naturals.
La gestió de les aigües subterrànies ha estat una de les preocupacions principals a la qual hem dedicat més atenció al Fòrum d’Economia de l’Aigua, convidant els millors experts en la matèria del món. Un aqüífer, com ens ensenyen els manuals d?economia, és un bé comunal i el mercat lliure no resol eficientment el recurs
El regant que no utilitza l’aigua del seu pou corre el risc que la faci servir el veí i que, quan ell ho necessiti, el recurs s’hagi esgotat. Per aquesta raó, s’incentiva consumir la màxima quantitat possible, cosa que acaba en sobreexplotació quan ho fan diversos usuaris. Si deixéssim a l’oferta i la demanda interactuar sense intervenció pública, l’aigua esdevindria un bé de primera necessitat, podria donar lloc a l’abandonament de l’explotació agrícola o que el preu es disparés, de manera similar al problema d’escassetat que poden provocar les sancions a Rússia sobre el preu del petroli, del gas i del carbó. Però la intervenció pública afecta un col·lectiu socialment molt sensible, molt ben organitzat i amb una forta capacitat de pressió política sobre el qual pren la decisió.
En política, allò que no es veu no existeix, i les aigües subterrànies no es veuen. Per això, els polítics eviten el conflicte fins que esclata i deixa de sortir aigua per les aixetes i les dutxes dels votants. El recent conflicte provocat per la sequera a Doñana reflecteix bé aquest problema, tal com va passar a Las Tablas de Daimiel fa anys. Quan un aiguamoll s’asseca és un indicador que ens alerta que s’està sobreexplotant l’aqüífer, de manera similar al xivat que ens avisa que el cotxe es quedarà sense benzina. Però els regants pressionen, i la Junta d’Andalusia garanteix uns drets d’una aigua que no existeix.
El Dia Mundial de l’Aigua és el moment de reclamar l’atenció que la crisi hídrica mereix
Rússia i Ucraïna ho ocupen tot, però el Dia Mundial de l’Aigua és el moment de reclamar l’atenció que la crisi hídrica mereix. Els fons europeus són una gran oportunitat per revertir la infrainversió que hi ha al sector de l’aigua espanyol des del 2010. I hi ha alternatives. Avui, l’internet de les coses permet visualitzar en tres dimensions els aqüífers: els sensors generen milions de dades que es poden modelitzar amb intel·ligència artificial i fer-ne una gestió en temps real, evitant la sobreexplotació.
També és possible finançar aqüífers artificials en zones costaneres inundables que evitin els desastres naturals de les DANES i permetin acumular l’aigua i gestionar-la després en el cicle urbà, fins i tot per a ús humà. Els fons permeten invertir en infraestructures per a reciclatge i reutilització de l’aigua que, juntament amb l’eficiència del consum, són l’única manera de suplir la pluviositat menor provocada pel canvi climàtic.
L’aigua és vida i la vida té molt valor, però moltes vegades no té preu. Cuidem-la.
