El creixement econòmic sol considerar-se una forma segura d’augmentar el benestar de les persones als països de renda baixa i, en les últimes dècades, les enquestes mundials han donat suport a aquesta creença perquè mostren que els habitants de països de renda alta tendeixen a declarar nivells més alts de satisfacció vital que els de països de renda baixa. Aquesta forta correlació podria suggerir que només a les societats riques es pot ser feliç. Un estudi recent dut a terme per l’ICTA-UAB en col·laboració amb la Universitat McGill del Canadà suggereix que hi ha bones raons per qüestionar que aquesta relació sigui universal. Si bé la majoria de les enquestes mundials, com l’Informe sobre la felicitat al món, recullen milers de respostes de ciutadans de societats industrialitzades, tendeixen a passar per alt els habitants de societats petites i marginals, on l’intercanvi de diners exerceix un paper mínim a la vida quotidiana i els seus mitjans de subsistència depenen directament de la natura.
La investigació, publicada a la revista científica Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), va consistir en una enquesta a 2.966 persones de comunitats indígenes i locals de 19 indrets distribuïts per tot el món. Només el 64 % de les llars enquestades disposaven d’ingressos monetaris. Els resultats mostren que “sorprenentment, nombroses poblacions amb ingressos monetaris molt baixos declaren nivells de satisfacció vital molt elevats, amb puntuacions similars a les dels països rics”, afirma Eric Galbraith, investigador de l’ICTA-UAB i la Universitat McGill, i autor principal de l’estudi.
La puntuació mitjana de satisfacció vital a les societats de petita escala estudiades va ser de 6,8 en una escala del 0 al 10. Encara que no totes les societats van declarar estar molt satisfetes -les mitjanes més baixes van assolir un 5,1-, en quatre dels indrets es van registrar puntuacions mitjanes superiors a 8, típiques dels països escandinaus rics en altres enquestes. Els resultats concorden amb la idea que les societats humanes poden oferir una vida molt satisfactòria per als seus membres sense que calgui tenir, necessàriament, alts graus de riquesa material mesurada en termes monetaris.
“La forta correlació que s’observa sovint entre ingressos i satisfacció vital no és universal i demostra que la riquesa, tal com la generen les economies industrialitzades, no és un requisit fonamental perquè els éssers humans tinguin una vida feliç”, afirma Victoria Reyes-García, investigadora de l’ICTA-UAB i autora principal de l’estudi.
Els investigadors destaquen que, tot i que ara saben que els habitants de moltes societats indígenes i locals de petita escala asseguren que estan molt satisfets amb les seves vides, en desconeixen els motius. Treballs previs suggereixen que el suport i les relacions familiars i socials, l’espiritualitat i les connexions amb la natura són alguns factors importants de què pot dependre aquesta felicitat, “però és possible que els factors importants difereixin significativament entre societats o, a la inversa, que un petit subconjunt de factors domini a tot arreu. Espero que aprendre més sobre el que fa que la vida sigui satisfactòria en aquestes comunitats tan diverses ajudi molts altres a portar una vida més satisfactòria i abordar, alhora, la crisi de la sostenibilitat”, conclou Galbraith.
