Encara que pugui semblar tendència emergent, la idea del reciclatge -aplicada amb fortuna desigual en diferents punts del globus- té més de mig segle 

[foto] 

Al llarg dels anys ha anat cobrant força la filosofia de reduir, reutilitzar i reciclar (les tres erres) dins un model econòmic que no només no crea residus, sinó que valoritza (reutilitza) els ja existents per donar-los vida circular, com promou l’economia del mateix nom.

Economia circular
Per introduir el tema cal referir-se al marc contextual del que es coneix com “economia circular”, que planteja l’aprofitament dels recursos a través d’una dinàmica intel·ligent basada en tancar el cicle de vida dels productes o, el que és el mateix, abandonar l’economia lineal de produir, usar i llençar. Tenim proves suficients de que la sostenibilitat mediambiental és l’assignatura pendent de la indústria a escala planetària. A grosso modo, en aquesta situació conviuen dues tendències, que avancen cap a una síntesi.
-Mala Gestió del medi / recursos naturals. Quan no s’ha entès la potencialitat de l’economia circular (producció-utilització-reciclatge), la tendència és al malbaratament del medi i dels recursos naturals, polítiques gens sostenibles que passen per alt que el medi ambient té una capacitat de regeneració limitada, i que està sent sobrepassada en molts casos.
-Creixent preocupació per l’impacte mediambiental i la producció sostenible de béns de consum. El canvi de mentalitat està transformant el que ha estat un dèficit o debilitat empresarial en un punt fort: l’empresa sostenible genera beneficis per al medi, la societat i l’economia, amb potencial de futur.
En el camp del tèxtil-moda, l’economia circular té una implicació categòrica: cal canviar la moda ràpida o ‘fast-fashion’ (voraç en recursos i generadora de residus) per una moda lenta o ‘slow-fashion’ (sostenible pel que fa a la seva producció i reutilitzable), on el reciclatge tèxtil adquireix tot el protagonisme.

Reciclatge tèxtil i les seves modalitats
Hi ha diverses formes de reciclatge tèxtil:
-Valorització de residus industrials. No es produeix teixit a partir de deixalles tèxtils, sinó utilitzant com a matèria primera alguns residus industrials. Els més freqüents són els plàstics (ampolles de PET, o polietilè tereftalat). Amb un estricte control de selecció i reciclatge es pot obtenir filament continu i filats d’alta qualitat. Com a mitjana, una jaqueta polar pot requerir el material procedent de 25 ampolles PET.
-Fibres basades en tèxtils reciclats. Aquesta modalitat aprofita retalls de tèxtil generats per la indústria, així com peces tèxtils que són rebutjades. Aquests materials són triturats i convertits en fibres. Si les matèries originals en fase post-industrial (a la fi del cicle) eren mescles pures (per exemple, cotó o llana) és possible obtenir teixits d’inqüestionable qualitat. Quan es trituren altres teixits (normalment compostos per barreges) el material tèxtil obtingut és de menor qualitat, destinant-se, en general, a aplicacions industrials (fibres aïllants per a construcció o automoció). Un procés més elaborat dels tèxtils barrejats que són triturats permet obtenir filats i teixits que s’integren al principi de la cadena tèxtil completant el cicle sencer de l’economia circular.
-Redistribució de peces tèxtils en bon ús per a la seva reutilització. Es basa en la venda o donació de peces de vestir que, sense tractament previ a causa d’un bon estat d’ús, poden seguir desenvolupant la funció per a la qual es van confeccionar. En aquest procés intervenen ens socials que s’encarreguen de la recollida de materials, la classificació, gestió i recol·locació en el mercat. Es tracta de donar una segona vida a peces que van ser rebutjades per diversos motius, però que tenen cabuda en una economia sostenible com a productes de segona mà. A la funció social (són donacions o vendes a baix preu) s’uneix la funció ecològica d’evitar que les peces acabin convertint-se en residus urbans si els seus propietaris decideixen desfer-se’n tirant-les a les escombraries.

Entre els beneficis del reciclatge cal considerar la reducció de l’ús de terra de conreu, energia, o aigua (produir el cotó d’una samarreta suposa entre 2.000 i 3.000 litres d’aigua), reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i de la generació de residus urbans, o menor dependència energètica i de les matèries primeres derivades del petroli

Nova vida pel plàstic
El plàstic contamina sòls i mars. El seu reciclatge té un doble avantatge: eliminació del residu i aprofitament de la matèria primera. Si totes les modalitats de reciclatge són desitjables social i eco-ambientalment, la més completa és la que tracta els residus com ‘ens amb vida circular’. En el sector tèxtil-confecció, emprar tèxtils intel·ligents és meritori, més encara quan aquests tèxtils procedeixen del reciclatge de materials de rebuig, fet que suposa valoritzar el que d’altra manera es convertiria en un residu contaminant.

La primera aplicació industrial del polietilè (PET) va ser la tèxtil, durant la Segona Guerra Mundial, per reemplaçar fibres naturals com el cotó o el lli. Una visió eco-sostenible endegada al nostre país està promovent la recuperació de plàstics del mar mediterrani. Prèvia selecció, el plàstic residual retirat del mar es converteix en granulat i posteriorment en filament continu, que acaba convertint-se en teixit. Les fonts de la matèria primera són:
-Les xarxes de pesca ‘fantasmes’ (abandonades), que es troben entre les grans culpables de les morts de fauna marina. Les xarxes tendeixen a amalgamar, impulsades pel vent i els corrents. Estan fetes de materials sintètics, que es desintegren lentament i poden reposar en els fons marins durant dècades. Moltes acaben encallades en els esculls, -i com reivindiquen els conservacionistes- “no només capturen peixos, tortugues, crustacis, aus i mamífers marins, també destrueixen els coralls, acabant amb els ecosistemes mentre es gronxen en el corrent. La neteja d’aquestes xarxes de pesca és molt lenta i costosa”. El millor niló del món és el de les xarxes de pesca. Els pescadors canvien les seves xarxes cada 2-3 anys. Es recullen en diversos ports i serveixen per fer nous teixits.
-Ampolles de plàstic. A l’elevat consum d’ampolles de plàstic PET s’uneix l’incomprensible fet que una quantitat ingent d’aquestes acaba en els fons marins, en comptes d’arribar a una planta de reciclatge.

La recuperació del PET amb vista a la seva reutilització és una realitat: actualment n’hi ha a Espanya al voltant d’una vintena d’empreses dedicades al reciclatge d’aquest polímer que, procedent de la recollida comuna o selectiva, acaba transformant-se en la majoria dels casos en fibres que abastiran la cadena tèxtil. A més, com a matèria primera, el PET pot tenir moltes vides. Referent a això, els promotors d’iniciatives de reutilització del plàstic expliquen que “tot i que juguen un paper molt important a les nostres vides, els plàstics són un gran problema, ja que ara fem servir prop de 20 vegades més plàstic del que es feia servir fa 50 anys (…). Les ampolles de plàstic es recullen i se sotmeten a neteja i trituració per obtenir flocs de plàstic que, a través d’un procés mecànic, es converteixen en fibra filada de polièster en brut que es tracta per obtenir la qualitat final. Aquest fil reciclat s’utilitza per desenvolupar teixits, corretges, etiquetes, cordons, etc.”.

Per descomptat, el cotó i la llana post-industrials també tenen la seva segona oportunitat en lloc de convertir-se en residus contaminants. Les empreses recicladores de l’economia circular també reciclen cautxú (pneumàtics abandonats) que es transformarà en soles de sabatilles o aglomerants per paviments asfàltics, entre d’altres aplicacions possibles.

Reutilització, sostenibilitat a mig fer
L’autèntica sostenibilitat és la que atribueix una vida circular (o cicle sense fi) als productes. En aquest sentit, la reutilització -que és lloable- es queda a mig camí.
El 2015, Cristina Galindo escrivia en el diari “El País” (article “El reciclaje de la ropa que ya no queremos”) que “Europa rebutja prop de sis milions de tones de tèxtils a l’any. Només un 25% d’aquesta roba és reutilitzada. A la planta de reciclatge de Wolfen, Alemanya, intenten donar-los una segona oportunitat, mentre que el discurs de la sostenibilitat cobra rellevància en la indústria de la moda”.
Podem preguntar-nos quin paper té un gran centre de reciclatge com Wolfen. En primer lloc, que la compra compulsiva de roba no provoqui que les peces ‘old-fashioned’ (passades de moda) acabin a les escombraries. En Wolfen, la roba rebutjada es classifica, sent el seu destí el mercat de segona mà o la conversió en draps de neteja i teixits tècnics per a la construcció i l’automòbil. La missió d’aquest macro-reciclador és, en expressió literal d’un dels seus directius, “salvar milions de peces d’acabar incinerades, buscant la millor destinació possible per a la roba usada”.

La roba ‘indultada’ es guanya una segona oportunitat. La meitat de les peces que arriben a Wolfen acabaran sent reutilitzades. Un grup de persones, amb formació sobre moda i qualitat dels teixits (casualment, integrat per dones), efectua la separació. Les peces ‘vintage’ (‘incombustibles’ a la dictadura de les tendències) són les més rendibles. El tèxtil recuperat s’acumula en un magatzem gegant, des d’on sortirà amb destinació a les botigues d’Europa de l’Est i els grans mercats d’Àfrica, on alguns països receptors la consideren literalment com “roba de blancs morts”. La resta del tèxtil és triturat pel seu reciclatge en sentit estricte.

La moda tèxtil sostenible?
El discurs ecològic (i la sostenibilitat dels processos) està cobrant cada vegada més rellevància en la indústria de la moda, ja sigui per atendre una demanda real, per qüestions d’imatge, o la combinació d’ambdues. Aquesta realitat canviant obligarà a les empreses del sector perquè no poden anar contra corrent. L’economia circular, que inicialment pot ser un ‘postureig’, acabarà convertint-se en una necessitat, en tant que concepte econòmic, com ho és avui, per exemple, l’aprovisionament ‘just-in-time’. El sociòleg Pedro Mansilla explica que, “actualment, en molts casos, el reciclatge es fa per pur màrqueting. Al cor mateix de la moda hi ha components anti-ecològics, perquè aquesta és intrínsecament fugaç i, per tant, gens sostenible”.
No obstant això, la moda desbocada pot aprendre de la seva germana alternativa, la moda tranquil·la i pausada o ‘slow fashion’, un model eco-sostenible i alternatiu. Slow fashion Spain és una plataforma que promou i difon accions a favor de la moda sostenible. La seva creadora, Gemma Gómez, manifesta que “les grans cadenes de fast-fashion mai podran fer moda sostenible. Podran produir amb menys químics, incloure tecnologies per utilitzar menys aigua …, però el gran consum és contrari a la sostenibilitat. Les grans cadenes podrien ser sostenibles només si canvien el seu model de negoci”.
Sobre el concepte Slow fashion, Gómez diu que no hi ha una definició ‘oficial’ del tema, però que la seva idea troncal és “un consum de moda més responsable i, en conseqüència, produccions més petites”.