Per dur a terme l’estudi, les persones investigadores van utilitzar sensors portàtils i dades satel·litàries per relacionar els nivells d’activitat de les persones amb la possibilitat de caminar i l’ecologia dels llocs on feien la seva activitat física. «En concret, es va col·locar una unitat GPS (que registrava una ubicació cada 15 segons) i un acceleròmetre (que registrava el moviment i la intensitat de l’exercici físic), durant una setmana, a 354 dones adultes treballadores de quatre ciutats dels Estats Units», explica l’Oriol Marquet, investigador de l’ICTA-UAB i autor principal de l’estudi. Això els va permetre calcular la seva exposició individual a la «caminabilitat» i als entorns verd durant la seva participació i comprovar la relació entre la intensitat d’aquestes exposicions i els nivells d’activitat física registrats per l’acceleròmetre.
«Els participants que van passar més temps a llocs molt ‘caminables’ i verds van presentar els nivells més alts d’activitat física moderada i intensa. Això podria indicar que els efectes prèviament establerts dels nivells de ‘caminabilitat’ sobre l’activitat física podrien ser encara més alts quan a aquests entorns s’hi afegeix vegetació», indica Marquet.
Aquestes troballes són importants perquè validen hipòtesis existents utilitzant mètodes i enfocaments nous. «Molt pocs estudis anteriors havien utilitzat dispositius portàtils -acceleròmetres, GPS- per captar les exposicions i l’activitat física dels participants tenint en compte tots els moviments diaris i els canvis d’ubicació», aclareix. Així mateix, l’ús de models no lineals ha permès observar l’existència de llindars i nivells mínims d’exposició a la «caminabilitat» i la presència de vegetació.
Aquestes dades suggereixen que no hi ha una dicotomia entre espais verds i espais «caminables», sinó que aquells espais que més contribueixen a l’activitat física i a l’ús dels modes de transport actius són, de fet, els que combinen «caminabilitat» amb una alta presència de vegetació.
