L’important és invisible als ulls. I en el món de les plantes, la part més amagada i sovint menys valorada són les seves arrels. Tot i això, les plantes d’arrel profunda, aquelles espècies capaces d’accedir a l’aigua situada a més de 20 metres sota terra, són un pilar ecològic essencial per als ecosistemes àrids de tot el món. Ara, un article publicat a la prestigiosa revista Trends in Plant Science que signa l’investigador del CREAF y del CSIC Josep Peñuelas, fa palès que el canvi climàtic i l’activitat humana estan perjudicant aquestes plantes, un fet que pot accelerar la desertificació de regions vulnerables de tot el món, incloent-hi àmplies zones de la Península Ibèrica.

Segons l’article de revisió, l’augment de les temperatures, la reducció de la pluja i la davallada del nivell freàtic dels aqüífers dificulten tant l’establiment de les plàntules o plantes juvenils com la supervivència de les plantes adultes. En aquestes condicions, les plantes gasten gran part de l’energia a allargar les arrels per buscar aigua, un esforç que compromet la seva capacitat de créixer i reproduir-se. A més, quan la capa freàtica baixa per sota de la zona on arriben les arrels, les comunitats vegetals passen a dependre exclusivament de la pluja i es tornen molt més vulnerables a les sequeres.

L’estudi també mostra que les alteracions humanes com la sobreexplotació d’aqüífers, la sobrepastura, els incendis o l’agricultura intensiva agreugen encara més aquesta degradació. Actualment, dos mil milions d’hectàrees de la Terra un 15% de la superfície terrestre mundial, ja estan degradades; d’aquestes, 260 milions d’hectàrees s’han perdut per la sobrepastura. A Mongòlia, per exemple, el 76% del territori s’ha desertificat per culpa de la sobrepastura i de l’extracció excessiva d’aigua dels aqüífers. Davant d’aquest escenari, els autors defensen que les plantes d’arrels profundes són les guardianes desconegudes de les terres àrides, a les que cal destinar-hi molts més esforços de conservació. La seva pèrdua ja s’està associant a canvis en la composició de la vegetació, més erosió, més tempestes de sorra, més aridesa i menys capacitat de retenir carboni als sòls.

“Cal mantenir els beneficis que ens ofereixen les plantes d’arrel profunda, i per això ens cal una mirada molt més integrada”, explica Josep Peñuelas, professor de recerca del CSIC i investigador del CREAF, autor de l’estudi. “Això implica protegir els aqüífers amb regulacions estrictes sobre l’extracció d’aigua subterrània, aplicar pastura rotacional per evitar tant el sobrepastura com la compactació del sòl, i reforçar la salut del sòl amb pràctiques com la rotació de cultius. També cal incloure el coneixement tradicional de les comunitats locals.”

Tresors soterrats

L’article situa les plantes d’arrels profundes al centre dels objectius ODS, dels compromisos mundials de lluita contra la desertificació i de la protecció de la biodiversitat. Què aporten que les fa tan especials? En primer lloc, el seu entramat de filaments ajuda a fixar la terra, protegint grans extensions de terreny de l’erosió. Algunes espècies redueixen la velocitat del vent, fixen les dunes i acumulen partícules fines que milloren l’estructura del sòl. En segon lloc, gràcies a un procés anomenat elevació hidràulica, aquestes plantes bombegen l’aigua de les capes profundes cap a la superfície, fent-la accessible per a altres espècies que no tenen arrels tan potents. Això crea “illes de fertilitat” on comunitats subterrànies de bacteris i fongs retenen l’aigua, formen humus i reforcen la capacitat del sòl per resistir l’erosió. A més, l’entramat d’arrels acaba conformant una gran biomassa invisible que resulta ser un magatzem natural de carboni segrestat sota terra. Això converteix els deserts i les zones àrides, malgrat tenir poca vegetació, en reserves de carboni molt importants a escala global.

A la Península i a les zones més eixutes de Catalunya, arbustos com la retama (Retama sphaerocarpa) són exemples perfectes d’aquesta estratègia: mantenen una part aèria petita i gairebé sense fulles per no perdre humitat, mentre que les seves arrels baixen desenes de metres fins a trobar reserves hídriques. També el tamariu (Tamarix spp.), habitual en rieres seques i sòls salins, actua com una bomba hidràulica natural, capaç de connectar directament amb els aqüífers profunds per sobreviure als estius més tòrrids El ginjoler (Ziziphus lotus) és l’exemple perfecte per al sud d’Espanya (Almeria, Múrcia), la zona més àrida d’Europa. Crea les famoses illes de fertilitat, munts de sorra i nutrients atrapats sota les seves branques, mentre les arrels busquen aigua molt avall. Aquestes espècies, juntament amb altres com el llentiscle, són vitals per fixar el sòl i evitar que el terreny es converteixi en un desert inert.

Com s’adapten on gairebé res pot viure

Les plantes d’arrels profundes han desenvolupat estratègies sorprenents per sobreviure en llocs on la pluja és gairebé inexistent. Una de les més importants és que, just després de germinar, inverteixen tota la seva energia a fer créixer una arrel vertical potent que baixa ràpidament fins a trobar aigua subterrània. Hi ha espècies capaces d’arribar a més de dos metres de fondària en poques setmanes. Aquesta arrel principal és estreta, robusta i amb un teixit molt actiu que li permet perforar el sòl i explorar-lo en vertical. A diferència d’altres plantes amb moltes arrels superficials, aquestes redueixen el nombre de ramificacions per concentrar recursos en poques arrels molt eficients. La seva anatomia també està preparada: vasos conductors amples, teixits gruixuts i un sistema vascular capaç de transportar grans quantitats d’aigua des del subsòl fins a la part aèria.

Un altre tret clau és que les arrels poden redistribuir l’aigua: quan el sòl de superfície està sec, la bomba hidràulica de les arrels profundes l’empeny amunt; quan hi ha humitat superficial, poden fer el procés invers i enviar-la cap avall per alimentar el seu propi creixement.

Arrels pel benestar i l’economia rural

Les plantes d’arrels profundes també són un recurs clau per a moltes comunitats que viuen en zones àrides des de fa mil·lennis. En alguns indrets, com els oasis d’Àsia Central, es recol·lecten com a farratge d’alt valor nutritiu. En paral·lel, governs i organitzacions internacionals les utilitzen per frenar la desertificació i dinamitzar l’economia local. Projectes com el Gran Mur Verd africà han generat milions de dòlars en productes forestals i han impulsat noves economies verdes. A la Xina, grans corredors com la Desert Highway han creat llocs de treball i turisme gràcies a franges vegetals que protegeixen la carretera del vent i de la sorra.

“Els ecosistemes àrids i semiàrids mediterranis, com els d’Espanya, Catalunya i altres regions del sud d’Europa, poden ser especialment sensibles a aquests processos. Per aquest motiu, conèixer i gestionar millor les nostres plantes d’arrel profunda, serà clau per contenir la desertificació i reforçar la resiliència climàtica en les properes dècades”, conclou Peñuelas.