El projecte LIFE MEDACC, desenvolupat per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, del Departament de Territori i Sostenibilitat, el CREAF, l’IPE-CSIC i l’IRTA,arriba a la seva fi després de cinc anys de recorregut i d’haver analitzat tres conques fluvials catalanes: la Muga, el Segre i el Ter. Aquest dimarts s’han presentat a Barcelona els resultats finals i les estratègies que cal emprendre per adaptar la Mediterrània al canvi climàtic.

[foto] 

A Catalunya encara li resta un llarg camí per a recórrer
El 2014, l’OCCC va establir un indicador global d’adaptació al canvi climàtic per a Catalunya. El resultat va ser d’aprovat ben just, al voltant de 5 sobre 10. Posteriorment, el projecte LIFE MEDACC ha adaptat aquesta metodologia de treball de l’OCCC amb 22 indicadors per quantificar el nivell d’adaptació en agricultura, gestió de l’aigua, i boscos. “De les tres conques, la que millor s’adapta en els tres àmbits analitzats és la del Ter, sobretot després de l’acord assolit l’estiu del 2017 entorn la Taula del Ter. És força preocupant la situació de la Muga en quant a gestió de l’aigua, sobretot a l’estiu; i la del Segre en l’àmbit de l’agricultura, que caldrà replantejar profundament”, explica Gabriel Borràs, responsable de l’OCCC, l’entitat coordinadora del projecte conjuntament amb el CREAF. I destaca, a partir de les modelitzacions realitzades per l’Instituto Pirenaico de Ecología (IPE-CSIC), la relació positiva entre la gestió forestal i l’aigua circulant als rius de les tres conques: “les diferents projeccions per a l’any 2050 constaten que les reduccions de cabal són menors si es realitza una gestió adaptativa dels boscos. Per tant, les polítiques forestals tindran una gran rellevància en l’àmbit de la gestió de l’aigua”.

Menys disponibilitat d’aigua: se n’ha de revisar la gestió, i fabricar-ne
L’aigua cada cop és més escassa, no només a les tres conques, sinó a tota la Mediterrània. El projecte LIFE MEDACC ha confirmat una reducció de la precipitació, sobretot a l’estiu, amb sequeres més freqüents i intenses i més evaporació de l’aigua cap a l’atmosfera. Les tres conques estudiades han vist com els seus rius han reduït el cabal, una tendència que es mantindrà en el futur si no s’hi apliquen mesures. Tanmateix, les conques presenten particularitats que cal destacar per separat.

La Muga, gran demanda a l’estiu que no té solució amb el recreixement de Boadella
La conca de la Muga és la més petita (només 758 km2), i la que presenta una situació més preocupant, ja que de les tres és la més vulnerable. Des de 1973 a 2013, les precipitacions estivals s’han reduït un 60%, i el cabal dels rius a la capçalera ha disminuït gairebé a la meitat. Això és conseqüència tant d’un clima més sec i àrid com dels canvis que hi ha hagut en els usos del sòl. “Hem d’estudiar en detall la relació del creixement del bosc amb la reducció del cabal en rius mediterranis com la Muga”, explica Sergio Vicente-Serrano, investigador de l’IPE-CSIC.
La conca té una demanda molt elevada a l’estiu, per la gran afluència turística de la zona a la part costanera i per les campanyes de reg. Segons Javier Zabalza, investigador de l’IPE-CSIC, “amb les simulacions fetes durant el projecte, veiem que la solució no passa en absolut per fer més gran l’embassament de Darnius-Boadella, com s’ha plantejat”. De fet, els resultats mostren que no existeix cap gestió possible que permeti garantir les demandes futures i el compliment dels cabals de manteniment. Gabriel Borràs afegeix que “cal centrar l’esforç en reduir la demanda d’aigua, millorar-ne l’eficiència en l’ús i posar en marxa instal·lacions dessalinitzadores i regeneradores d’aigua a la costa. Són infraestructures en les quals el sector del turisme ha d’estar disposat a invertir, si vol mantenir el nivell de visitants”.
La recàrrega dels aqüífers locals és una altra mesura d’adaptació a implementar i millorar, en aquest context d’elevada vulnerabilitat a la conca de la Muga.

Reduir el transvasament d’aigua cap a Barcelona és la prioritat al Ter
El Ter ha vist com el seu cabal s’ha reduït quasi un 42% a la capçalera i un 66% al tram baix, des de 1971. Novament, el clima més sec i els canvis d’usos del sòl, però sobretot la gran quantitat d’aigua transvasada cap a la Regió Metropolitana de Barcelona, en són unes causes que caldrà solucionar ben aviat per reduir la reducció de cabal en el futur. Els estudis duts a terme pel MEDACC demostren que si es reduís l’aportació d’aigua que el Ter fa a la de Barcelona es veurien unes millores molt importants en els cabals del riu. Això implicarà posar a ple rendiment les dessalinitzadores existents, una solució efectiva per aquesta conca. En aquest sentit, el projecte LIFE MEDACC considera extremadament positiu que l’aigua del Ter derivada cap a la Regió Metropolitana de Barcelona durant el primer trimestre del 2018 hagi estat de 27,5 hm3, un volum mínim històric, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua. Aquesta xifra, assolida en el marc de la Taula del Ter, fixa una sèrie de mesures en els propers deu anys per reduir de manera progressiva les derivacions del Ter cap a Barcelona en quasi el 50% i, així, potenciar els cabals de manteniment del riu per recuperar-ne el bon estat ecològic.

Per al Segre cal redefinir les concessions de l’aigua i replantejar el Segarra-Garrigues
La conca del Segre presenta unes característiques pròpies ben conegudes. És la conca més extensa (13.000 km2), on l’agricultura hi té una influència més important i la construcció del canal Segarra-Garrigues en modifica l’estratègia de gestió a seguir. Les projeccions indiquen que difícilment serà possible mantenir les produccions agrícoles actuals. Per això, des del projecte es proposen una sèrie de mesures que replantegen la gestió i l’ús de l’aigua a la conca del Segre.
Per una banda, cal revisar la quantitat d’aigua que ha de passar pel canal Segarra-Garrigues. Si es manté el volum previst a la concessió sol·licitada (342 hm3/any), es veuran afectats els embassaments de Camarasa i Rialb. De fet, aquest últim podria quedar-se buit un mes cada any a partir del 2027. “També és absolutament necessari redefinir les concessions d’aigua per a reg, i ajustar-les a les necessitats i a la disponibilitat real: què volem regar, per a qui i per a què”, es lamenta Borràs.
A més, cal considerar que el règim de cabals ambientals a la conca del Segre està molt determinat també per la gestió que en fan les hidroelèctriques a les capçaleres del rius. “És imprescindible posar en sintonia el cabal ecològic dels rius, les necessitats de l’agricultura i els interessos de les hidroelèctriques”, assenyala Gemma Cantos, tècnica de l’OCCC.

Gestionem els boscos per afrontar les sequeres
En el cas dels boscos, la tendència per a les tres conques és semblant. Com arreu de Catalunya, durant les darreres dècades la superfície de boscos ha augmentat en detriment de conreus i matollars. Concretament, a la conca de la Muga, només en 35 anys (des de 1970 a 2005), la superfície boscosa ha augmentat un 20%, el cas més extrem de les tres. Aquests nous boscos són molt densos i no solen estar gestionats, la qual cosa comporta una gran competència per l’aigua. De fet, els resultats mostren que són boscos cada cop més vulnerables a la sequera i als incendis, especialment a la Muga.
Si la tendència continua, els boscos de les tres conques, i de Catalunya en general, patiran un major risc d’incendi i estaran més exposats a sequeres, plagues i altres pertorbacions. “A la Muga, per exemple, algunes zones multiplicaran per dos el nombre de dies l’any amb un risc extrem d’incendi”, comenta Eduard Pla, investigador del CREAF. A més, hi haurà espècies de plantes que no podran suportar les sequeres cada vegada més intenses i freqüents, amb la qual cosa quedaran substituïdes per d’altres més resistents a la manca d’aigua. Tot això portarà cap a una menor productivitat i capacitat per emmagatzemar carboni dels boscos, especialment els de les zones humides. Tanmateix, una correcta gestió forestal pot ajudar a minimitzar les pèrdues de cabal dels rius, d’acord amb les modelitzacions realitzades a les tres conques.

Per amortir aquesta tendència, el projecte LIFE MEDACC ha provat algunes mesures de gestió forestal, fàcilment extrapolables a altres boscos mediterranis, per millorar la seva capacitat de resistir condicions severes d’eixut. Els resultats són clars: “la gestió forestal ha reduït ostensiblement el risc d’incendi i el decaïment dels arbres per culpa de les sequeres estivals de 2016 i 2017. Això ha passat sobretot a les parcel·les d’alzina a la conca de la Muga, a les de pi roig al Ter; i en menor mesura en parcel·les de pinassa a la conca del Segre. En canvi, allà on no s’hi ha actuat, els boscos han patit més decaïment i ha augmentat el risc d’incendi per culpa de la manca d’aigua, en totes tres conques”, explica Diana Pascual, investigadora del CREAF.

Reguem millor, optimitzem els conreus i gestionem els secans
Com en el cas dels boscos, les tendències són semblants per a l’agricultura en les tres conques i a tot Catalunya. Per una banda, s’han detectat canvis fenològics en els conreus de les tres conques. Per exemple, s’ha vist que ara alguns conreus com la pomera inicien abans la seva activitat degut a les altes temperatures de l’hivern i la primavera, i veuen compromesa la seva floració per manca de fred així com la qualitat del fruit a causa dels cops de calor. Per altra banda, la reducció de les precipitacions i la major demanda hídrica ha provocat que hi hagi una disminució en la disponibilitat d’aigua, tant en quantitat com en qualitat, especialment acusada a les planes litorals de la Muga i el Ter. Aquest fet, necessàriament, implicarà una adaptació dels conreus -el 70% de l’agricultura a Catalunya és de secà- i una millora en l’ús de l’aigua. “Caldrà escollir les espècies i les varietats més resistents a la sequera, i aplicar la rotació de conreus, el guaret, i adoptar altres sistemes de cultiu més sostenibles”, comenta Robert Savé, investigador de l’IRTA que ha liderat la part del projecte dedicada a l’agricultura.

Si bé les tendències són generals, el cultiu predominant de cada zona sí que és diferent. La conca del Segre és l’única de les estudiades on el conreu de la vinya és prou rellevant. En aquest cas, el projecte ha provat i demostrat que, a part del reg ja emprat, amb tècniques d’encoixinament del sòl (mulching en anglès, una tècnica que cobreix el sòl amb matèria orgànica o plàstic i que en redueix l’erosió i permet retenir més aigua) la vinya creix millor tot i incrementat l’eficiència en l’ús de l’aigua. Algunes varietats de vinya poden conrear-se a més alçada, i si bé comportaria una pèrdua de producció, es compensaria amb les característiques organolèptiques dels vins obtinguts.

A les conques de la Muga i del Ter s’han aconseguit grans estalvis d’aigua en camps de blat de moro i pomeres, tot i seguint les recomanacions de la quantitat d’aigua necessària per al reg en cada moment a partir de la fase de creixement del conreu, la previsió meteorològica setmanal i la informació obtinguda d’uns sensors d’humitat instal·lats als camps. Aquests estalvis són conseqüència dels estudis duts a terme per l’IRTA – Mas Badia (GIROREG) en els diferents conreus actuals i potencialment futurs, tant pel que fa a les necessitats hídriques, com a l’estacionalitat d’aquestes degut als canvis fenològics.
“Aquells pagesos que han seguit les recomanacions de reg del sistema GIROREG han aconseguit reduir d’un 20 a un 30% la quantitat d’aigua utilitzada en el cas del blat de moro. A més, la rendibilitat econòmica per a les parcel·les de pomera ha estat un 4,2% major que la d’aquelles on s’ha seguit el criteri tradicional del pagès”, expliquen Francesc Camps i Inma Funes, investigadors de l’IRTA. “Tenim un greu problema, i és que el marc actual de gestió de l’aigua no n’incentiva l’estalvi. Cal un esforç d’integració de diferents estratègies que involucri el màxim d’actors possibles (agricultors, tècnics, comunitats de regants, gestors territorials, etc.) per tal de gestionar l’aigua de manera eficient i sostenible”, afegeixen Carme Biel i Xavier Aranda, investigadors de l’IRTA.

Procés participatiu
Durant el desenvolupament del projecte s’ha establert una xarxa permanent d’actors locals de les tres conques i d’actors transversals de tot el territori que han treballat conjuntament amb els responsables del projecte. Amb això s’ha assolit que en tot moment l’equip de treball fos multidisciplinari i fes seves les necessitats i els interessos de les conques implicades. A les diverses reunions realitzades periòdicament hi han treballat plegats actors provinents de l’administració pública, els espais naturals, les empreses, l’agricultura, les ONGs, la ciutadania, les universitats i els centres de recerca.
Un dels objectius d’aquestes activitats participatives ha estat el desenvolupament d’uns plans d’acció a les tres conques consensuats per tots els actors. Però no només: decidir on fer les proves pilot de gestió forestal, conèixer quines mesures d’adaptació i iniciatives ja s’estaven aplicant sobre el territori (millores en el reg, actuacions forestals per fer més resistents els boscos als incendis), quines noves mesures caldria implementar. Fruit d’aquest treball col·laboratiu, el projecte ha proposat un seguit de recomanacions per a generar canvis en el desenvolupament i l’aplicació de les polítiques d’adaptació als impactes del canvi climàtic.

El projecte ha estat liderat per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic (OCCC) i coordinat pel CREAF, i compta amb la participació de dos socis més, l’IRTA i el Instituto Pirenaico de Ecología (IPE-CSIC).