Aquesta biòloga marina, avançada al seu temps, que va morir el 2 de febrer als 90 anys, serveix avui, dia 8 de març, com a exemple per contribuir a despertar més perspectives, vocacions i inquietuds.

Ulls atents i una mica desorientats però encara amb força i resplendents quan la conversa es traslladava cap al mar. Posat ferm amb un respecte immaculat i una passió vital i humil que transmetia en un instant. Qualitat que reportava un resultat quasi perfecte que avui requereix la ciència quasi a crits, que és el perfil de la persona amb experiència contrastada i àmplia metodologia, però dotada al mateix temps amb un amor preponderant per la matèria i una gran capacitat per explicar els descobriments que han anat sorgint amb tant d’esforç. Josefina Castellví, que va morir el 2 de febrer als seus 90 anys, mostrava així les aptituds al meu davant en la trobada mantinguda fa set anys (2019), on transmetia la saviesa, i passava el seu relleu amb gratitud. La doctora desprenia aquella essència de la dona pionera, decidida i convençuda d’haver dedicat la vida a la tasca que volia. Una feina que com ja s’ha demostrat resulta més que necessària, perquè el món que viu del blau, i també d’aquell blanc glacial del sud polar, segueix obviant el gran oceà com si no fos, precisament, el que regula i habilita la nostra vida a la Terra.

Pionera femenina

Josefina Castellví va aprofundir en la biologia (amb la carrera el 1957, la seva especialització en ciències del mar tres anys més tard a la Sorbona de París, i el doctorat del 1969) en un temps dur per a les dones, especialment en la ciència, on molt poques progressaven en estudis, i si ho feien, era escassament probable que assolissin un cert lloc de lideratge. Actualment, aquest biaix segueix actiu ja que, en general a Catalunya, sols un 25% de llocs de responsabilitat en els estadis superiors de la recerca està ocupat per científiques femenines. Tanmateix, ha disminuït i segueix passos per arribar a l’equilibri i la igualtat definitiva. Circumstància que no hauria estat possible sense la constància lloable i totalment impertorbable de les dones vocatives dels 60 i els 70 com el cas de l’exponent que ara ens ateny.

La doctora Castellví, encara molt jove, però influïda per les tesis i per la pedagogia de genis també immortals com va ser Ramon Margalef (catedràtic d’ecologia, el primer de tot l’estat, de la UB) va entrar en el món professional en un moment on la recerca en pesqueries començava a expandir-se, especialment per la importància conferida al sistema del Sàhara Occidental i Mauritània (l’aflorament saharià), que comportava més recursos per a les flotes espanyoles, per la riquesa en nutrients i producció de l’oceà. Allà hi va fer moltes campanyes, i ja va especialitzar-se en els bacteris, la font viva més nombrosa i menys visible, imprescindible en la cadena alimentària perquè recicla els nutrients no aprofitables per als altres éssers vius, com excrements o altres residus, i els disposa perquè puguin novament ser consumits.

Josefina, encara amb menys de 40 anys ja s’observava apassionada, absolutament inquieta, i era sense bé saber-ho una baula imprescindible del llavors Institut d’Investigacions Pesqueres, que actualment (i des de l’any 87) porta per nom Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), situat a la Barceloneta, centre que va dirigir de 1994 a 1995.

Els seus vells records glaçats

Castellví, amb una tasca dedicada, va idear mètodes d’estudi per estimar la presència i l’abundància dels bacteris, aplicats després en medis més extrems, en un moment on els sistemes eren molt rudimentaris, i ni tan sols s’acostaven a una desena part del què tant la computació com la genètica avançada permeten fer avui en dia. Ja en la seva maduresa, va ser la primera dona de l’estat, conjuntament amb Marta Estrada, a prendre part, el 1984, en una expedició a l’Antàrtida, a bord del vaixell argentí Almirante Irizar, dirigida per un home que va ser el gran referent en la seva investigació, i amb el qual, i fins al final, va congeniar: el químic i oceanògraf Antoni Ballester.

Aquestes indagacions al continent que va marcar la seva vida, i els esforços del “professor” Ballester van fer possible que al 1988 Espanya entrés a formar part dels membres del Tractat Antàrtic, impulsat trenta anys abans, inicialment per 12 estats, per gestionar l’ocupació i l’explotació de tot el continent gelat (el gran enigma i barrera infranquejable en altres temps, constituït per 14 milions de km2 de terra i 30 milions de km3 de gel).

Tota aquesta conjuntura va portar-la a dirigir la primera base espanyola (Base Antàrtica Joan Carles I) a l’illa Livingston (Shetland del Sud), del 1989 al 1997 i a esdevenir tot un referent femení d’àmbit mundial.

Relleu generacional

Retirada l’any 2000, oficialment, de la tasca professional, no va apartar la seva mirada del mar. Va centrar-se a divulgar tot el coneixement reunit, participant en conferències, entrevistes i editant diferents articles com un de més general de 2005 per destacar la importància de l’oceà per a la vida i la regulació del clima: “El paper que juguen els oceans en l’equilibri del planeta Terra”. En aquest hi deixa anar fragments que acaben compilant la trajectòria i la saviesa d’una vida dedicada, i també especialitzada en els microbis, però no obstant amb la mirada a l’horitzó i al bosc complet, que encara avui, pocs incorporen:

“L’home, en el seu delit d’ordenar l’estudi dels sistemes naturals, ha arribat a definir una sèrie de compartiments estancs que li permeten el coneixement sistemàtic del seu contingut. Aquesta estructura no s’ajusta a la realitat de la Natura, però permet l’estudi profund i amb molt detall de cadascuna de les seves parts. D’aquesta manera ens anem aproximant a un coneixement estàtic d’un sistema que està contínuament evolucionant, però encara estem lluny de la comprensió del funcionament de la biosfera”.

I afegia, avançada al seu temps:

“La complexitat dels sistemes naturals no són un pretext científic, sinó una característica que hem d’acceptar i no intentar evitar. S’ha avançat prou en el coneixement dels processos i de les interaccions i influències mútues per saber que la simplificació excessiva i el reduccionisme no ens porten al coneixement de l’essència del procés sinó a visions distorsionades amb repercussions posteriors molt diverses. En la gestió mediambiental hem d’avançar vers un plantejament nou, més científic, global i multidisciplinar que, progressivament, recolzi en els sistemes independents d’avaluació de la qualitat. Sols així assolirem una base sòlida per a la presa de decisions polítiques i administratives que afecten el medi ambient del planeta”.

L’any 2014, per tal de commemorar els 30 anys del seu primer viatge, el periodista Albert Solé la va embarcar en un nou periple, el seu darrer, cap a l’Antàrtida. Les imatges i entrevistes realitzades, van plasmar-se en un nou documental, que va difondre Televisió de Catalunya: “Els records glaçats” que resumeix bona part de la seva vida, dedicada a estudiar i a passar després el relleu a les noves generacions amb una enorme lucidesa.

Els treballs de Josefina Castellví, tant els de la terra enigmàtica (Australis Incognita) pregonada per Ptolomeu , on tants vaixells van naufragar abans del seu descobriment, com els fets a altres latituds, són compilats i consultables a l’arxiu que té el CSIC. L’energia i l’empenta demostrada no està escrita, però traspassa i condiciona els nous científics emergents com ho fa el continent glaçat a tot el clima de la Terra, car cada any en sols cent dies, produeix la formació i la fusió de 20 milions de km2 de gel.