Els científics del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) autors de l’estudi són Daniel García-Castellanos, Francesc Estrada, I. Jiménez-Munt, C. Gorini, M. Fernàndez i J. Vergés i, d’acord amb les seves investigacions, han constatat que el mar Mediterrani va arribar gairebé a assecar-se fa uns sis milions d’anys, en quedar aïllat dels oceans durant un llarg període de temps, degut a l’actual aixecament tectònic de l’Estret de Gibraltar. Quan les aigües de l’Atlàntic van trobar de nou un camí a través de l’Estret, van omplir la Mediterrània amb la major i més brusca inundació que ha conegut mai la Terra. La conca mediterrània, que aleshores era un enorme desert a 1.500 metres de profunditat, va trigar a omplir-se d’uns mesos a dos anys. Aquesta revelació contrasta amb el que es creia fins ara sobre que aquest mar enmig de les terres havia trigat a omplir-se de 10 a 10.000 anys. Segons l’estudi “l’enorme descàrrega d’aigua, iniciada probablement per l’enfonsament tectònic de l’Estret i el desnivell d’ambdós mars d’uns 1.500 metres, va arribar a ser 1.000 vegades superior a l’actual riu Amazones i va omplir la Mediterrània a un ritme de fins a 10 metres diaris de pujada del nivell del mar”
Un dels responsables de la investigació, l’investigador del CSIC Daniel García – Castellans, que treballa a l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, a Barcelona, detalla que “La inundació que va posar fi a la dessecació de la Mediterrània va ser extremadament curta i més que assemblar-se a una enorme cascada devia consistir en un descens més o menys gradual des de l’Atlàntic fins al centre del Mar d’Alborán, una mena de “ràpid” per on l’aigua va circular a centenars de quilòmetres per hora. Com conseqüència, el canal erosiu que travessa l’estret té uns 500 metres de profunditat i fins a vuit quilòmetres d’amplada, i s’estén al llarg d’uns 200 quilòmetres entre el Golf de Cadis i el mar d’Alborán “.
Quan els anys 90 els enginyers del túnel que havia d’unir Europa i Àfrica van estudiar el subsòl de l’Estret de Gibraltar es van trobar amb aquest problema inesperat: un solc de diversos centenars de metres de profunditat, emplenat per sediments poc consolidats. Els geòlegs i geofísics van pensar aleshores que aquesta enorme erosió havia estat produïda per algun riu de gran cabal durant la dessecació de la Mediterrània. “Esperem que l’article contribueixi, en certa mesura, a planificar les obres del túnel per unir Europa i Àfrica. El treball es basa en bona part en els estudis preliminars d’aquest projecte, molt condicionat per la presència d’aquest canal erosiu que nosaltres relacionem amb la inundació. Seria tancar un bell cercle que la nostra recerca acabés contribuint a la construcció del túnel amb nou coneixement “, apunta Daniel García-Castellanos, que avança algunes de les implicacions que pugui tenir l’estudi: “Un canvi tan enorme i abrupte en el paisatge terrestre com el que hem deduït va poder tenir un impacte notable en el clima d’aquell període, cosa que no s’ha estudiat encara amb prou detall i al que podria ajudar aquest treball. La tècnica utilitzada, a més, ens pot servir també per estudiar altres inundacions de les que es desconeixen la seva intensitat o durada “.
