“Plantar gespa és ecològicament estúpid”

 Tinc 47 anys: ni tan vell ni tan jove per pensar-hi. Visc a Wisconsin, on el nostre institut és partidari de substituir les reserves naturals per la convivència d’espècies salvatges, ranxers i veïns també a les ciutats. Col·laboro amb la xarxa d’ecologia política Entitle de la UAB

Sap quin és el cultiu més important dels Estats Units?

Blat de moro? Blat? Patates?

Gespa. La superfície dels Estats Units ocupada per aquest avorrit, car, ordinari i ecològicament absurd monocultiu és més gran que l’estat de Michigan.

Per que els agrada tant?

Hem fet enquestes i resulta que els qui planten gespa odien malgastar -i pagar- pesticides, fertilitzants, segadores i tones d’aigua per lluir-la al jardí.

Llavors, per què en planten?

Perquè, si no, els veïns els demanden per alterar l’estètica del veïnat. La gespa cuidada sembla que integra el veí, que demostra que inverteix temps i diners a casa i al barri.

Quina ximpleria!

Però degrada l’equilibri ecològic. Tant, que l’Ajuntament de Las Vegas ja paga una bona quantitat de diners als propietaris per cada metre quadrat de gespa que arrenquin.

Voste què hi té, al seu jardí?

Visc a Arizona i planto uns cactus preciosos que atreuen esquirols gegants i coiots com els dels dibuixos animats. Amb les pluges, les seves floracions vistoses, que alimenten insectes i ocells diversos, fan molt de goig.

Sembla molt més gratificant.

Per això lluitem a tot el món contra la cultura de la gespa imposada pel culte anglosaxó -dominant entre les classes mitjanes i altes- al golf, el criquet o l’herba.

Darrere de tota cultura hi ha un negoci.

El lobby de la gespa factura 9.000 milions cada any en productes per tenir-ne cura, i per això desacredita la biodiversitat local invertint fortunes en anuncis antimatolls.

I els estan guanyant?

A l’Oest comencem a derrotar-los, perquè els veïns més avançats estan deixant de plantar gespa i opten per espècies locals. Espero que aquí, en aquest clima mediterrani, no caiguin en el culte a la gespa.

Aquí encara és símbol d’estatus.

Amb el meravellós sotabosc, flora i arbres que tenen i tota la seva fauna… per Déu! Deixin la gespa per a les pel·lícules dolentes!

Fa un segle el pagès s’hauria enfadat si hagués plantat herba per lluir a l’hort.

Cal tornar a l’hort! I encara millor el de les oliveres, alzines, ceps, garrigars… Estètic i productiu, i sense necessitat de reg!

Quin és l’últim espai verge?

No en queda cap des de la revolució industrial: oblidi’s de pensar en la possibilitat d’una illa verge de vida salvatge intacta, que a més va ser inventada precisament durant la revolució industrial…

Qui va inventar les reserves naturals?

Davant les destrosses de la industrialització, els conservacionistes americans, per cert caçadors, van defensar refugis com Yellowstone -allà vam aconseguir salvar el bisó- i després Europa ens va seguir.

Es pot ser caçador i ecologista?

Els nostres caçadors responsables i conscienciats són els millors gestors dels conflictes entre la vida salvatge i els ciutadans.

Yellowstone encara es una meravella.

Però ja no és reserva ni salvatge. Avui, la pitjor amenaça per a les seves espècies protegides són els atropellaments d’automòbil. Ara ja hem superat el concepte de reserva i avancem cap al Gran Yellowstone: una àrea cada vegada més gran en què conviuen ranxers, ciutadans i espècies salvatges.

Bisons, llops i óssos a les ciutats?

És el futur! Prepari’s per viure en ciutats amb cérvols, senglars, esquirols, àguiles, falcons i tota mena d’ocells rapinyaires, coiots, potser llops i segur que guineus…

Llops i ossos de bons veïns?

Per què no? A la superpoblada índia s’està reintroduint amb èxit el tigre -cohabitació difícil, però possible- i amb gran èxit la pantera, més habituada a l’home. Als EUA estem estenent els grans parcs i les espècies salvatges ja conviuen amb nosaltres.

Aquí els senglars ja no són notícia.

El meu gos persegueix els coiots quan sortim a passejar pels afores de la ciutat, i els llops i bisons fa temps que toleren l’home. Les daines són una plaga, i no li parlo de Yellowstone, sinó de la meva ciutat diària…

Algun problema deuen causar.

Simplement es tracta de gestionar políticament els conflictes que sorgeixen en aquesta convivència amb espècies que eren salvatges i que ara seran veïnes urbanes. No és una opció: és l’única possibilitat de mantenir la biodiversitat, i no és una illa.

Hi deu haver opositors a aquest model.

Durant anys, els pitjors enemics dels ecologistes han estat els ranxers ramaders…

Per què?

Talaven boscos, posaven tanques, desviaven rius… fins que un dia els ecologistes van descobrir que hi havia un col·lectiu encara pitjor…

…?

Els milionaris californians! Compraven els ranxos i hi plantaven gespa i camps de golf. De sobte, els ecologistes recollien diners per subvencionar els ranxers perquè no venguessin les seves terres.

Aquesta és una altra pel·lícula.

Més realista. Són millors les vaques que una galeria comercial, i avui sabem que podem arbitrar amb èxit la convivència de vaques, ovelles, ranxers, óssos i llops.

L’ós Yogi al jardí

Robbins ha estudiat la reintroducdó del tigre -un èxit- a la superpoblada índia, on les panteres conviuen sense problemes amb els humans. Des de l’Institut Nelson és un pioner de la superació dels parcs nacionals i la seva substitució per una convivència progressiva sense límits entre animals salvatges, grangers i ciutadans. Hi haurà conflictes, reconeix, però aprendrem a gestionar-los com ja es gestiona ara la cohabitació d’óssos, llops, guineus i coiots amb els habitants dels estats veïns del nou i superestès Gran Yellowstone. De moment, Robbins gaudeix dels coiots del seu barri igual que nosaltres ja comencem a acostumar-nos als senglars salvatges del nostre.

LLUÍS AMIGUET