La inauguració de la dessalinitzadora del Prat de Llobregat, el 20 de juliol del 2009, ha arribat després de dos anys d’obres i d’un episodi sever de sequera. La planta és la segona dessalinitzadora que es construeix a Catalunya i es considerada clau per reduir la dependència dels embassaments, sobretot pel que fa a l’àrea metropolitana. Ha costat uns 230 milions d’euros i ha de garantir el 20% de l’aigua de boca de l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir, de 4,5 milions de persones.
La nova planta pot produir fins a 60 hectòmetres cúbics d’aigua a l’any, cosa que significa el 20% del que consumeix la regió metropolitana. Això permetrà alleujar la pressió sobre els embassaments. L’aigua es capta dos quilòmetres mar endins, a una profunditat de trenta metres, i es fa arribar, per sota la llera del Llobregat, a la dessalinitzadora, on se li treu la sal.
Des d’allà, un cop convertida en aigua potable, s’impulsa fins al dipòsit de la Fontsanta, a Sant Joan Despí, on s’incorporarà a la xarxa de distribució. Ara, però, com que no hi ha cap emergència per sequera i els pantans estan plens, la planta es posarà en marxa de manera parcial i augmentarà o disminuirà la seva producció en funció de les necessitats. La planta ha costat 230 milions d’euros, la majoria dels quals els ha finançat la Unió Europea.

Segons el Departament de Medi Ambient, la dessalinitzadora és una obra “fonamental” en la política hidrològica del govern i té l’objectiu de garantir l’abastament d’aigua amb independència dels episodis de sequera, com el que es va viure l’any passat.

Acte d’inauguració

El president de la Generalitat, José Montilla, el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, i la seva homònima al govern espanyol, Elena Espinosa, han tastat l’aigua produïda per la nova dessalinitzadora el mateix dia que ha entrat en funcionament, i després d’un acte institucional que ha servit per obrir l’aixeta de la nova infraestructura després de dos anys d’obres.

Montilla ha agraït a la ciutadania la seva contribució a l’estalvi d’aigua i ha assegurat que amb la nova instal·lació es posa fi als grans problemes de proveïment que ha tingut el territori, sobretot en temps de sequera.
“La quantitat i la qualitat de l’aigua de boca per al conjunt de la població Catalunya millora substancialment amb aquesta infraestructura”, ha afegit el president català, que també ha descartat qualsevol transvasament pel futur, ja que ha considerat que els problemes d’abastiment d’aigua s’han de resoldre amb solucions pròpies del país.
Montilla, a més, ha agraït als ciutadans la seva contribució a l’estalvi d’aigua.

La ministra de Medi Ambient, Elena Espinosa, per la seva banda, ha destacat la gran qualitat de l’aigua que produirà la planta.

Amb la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat , Catalunya disposa de dues instal·lacions de tractament d’aigües marines (ITAM). La primera està situada a Blanes i va entrar en funcionament el 2002. Encara hi ha una tercera planta projectada a Catalunya, a Cunit, que es preveu entri en funcionament l’any vinent.

3ª planta dessalinitzadora

La tercera planta de tractament d’aigües marines, amb una inversió de 80M€, podria entrar en funcionament a mitjan de l’any 2010 i tindrà una producció anual de 20 hm3, quantitat que ha de satisfer les necessitats futures d’abastament d’aigua de les comarques del Camp de Tarragona i del sud de Barcelona.

Aquesta dessalinitzadora se situarà a Mas Peirot, per damunt del traçat de l’autopista, dins el terme municipal de Cunit, però allunyada de la seva trama urbana.

Amb la planta de Cunit, Catalunya disposarà de tres instal·lacions de tractament d’aigües marines (ITAM), inclosa la de Blanes, en funcionament des de 2002, i la del Prat de Llobregat, actualment en construcció. Amb les tres ITAM es vol assolir una capacitat de subministrament anual de 100 hm3 d’aigua a les poblacions del litoral català.
El procés de dessalinització
La dessalinització consisteix bàsicament a separar les sals presents a l’aigua del mar fins a obtenir una aigua de qualitat i apta per al consum humà. Com? Actualment el procés més eficaç per dessalinitzar l’aigua marina és l’anomenada osmosi inversa. El procés comença amb la captació de l’aigua marina a través d’uns pous situats de manera paral·lela a la línia de la costa.

Com funcionen?

L’aigua arriba a través d’unes canonades d’impulsió a la planta dessalinitzadora, que va a parar a un dipòsit on es fa una primera cloració. Llavors, l’aigua passa per diversos filtres en el que s’anomena el pretractament. A partir d’aquí comença pròpiament el procés d’osmosi, que consisteix a bombar aigua a molta pressió cap a una membrana semipermeable que reté les sals i impureses. De l’aigua rebutjada per excés de sals, un 55%, se n’aprofita el contingut energètic, que és molt elevat.

Finalment, l’aigua que ha superat el procés d’osmosi rep calç i diòxid de carboni per potabilitzar-la i passa a un dipòsit on es torna a clorar perquè es mantingui fins a arribar a l’aixeta.

Altres processos de dessalinització són la destil·lació, que aprofita la calor i les diferents volatilitats dels compostos que s’han de separar, la congelació i l’evaporació llampec, entre altres.

Pros i contres

Un dels inconvenient de les plantes dessalinitzadores és l’elevat consum energètic de les instal·lacions, que suposa un cost molt superior als processos de depuració d’aigua continental. Els avenços tecnològics han permès, però, reduir aquest consum energètic i l’ús de les energies renovables, especialment l’eòlica i la solar, és una de les solucions que s’apunten per fer més sostenibles les plantes de dessalinització. Això no treu, però, que el cost del litre d’aigua dessalinitzada resulti car, cosa que repercuteix en la factura que el consumidor ha de pagar.

Des del punt de vista ambiental, un dels principals inconvenients de les dessalinitzadores són els residus salins que en resulten. L’anomenada salmorra perjudica la flora marina si s’aboca al mar, ja que a més de l’alta concentració en sal conté producte químics. És per això que es recomana tenir en compte en quin punt s’aboca la salmorra: ha de ser en indrets on el corrent permeti dispersar-la. I tot i que es dispersi, si pensem que tota la sal que s’extreu en el procés de dessalinització es torna a abocar al mar, és lògic pensar que -a la llarga- això pot provocar un desequilibri de l’ecosistema marí. De fet, l’impacte real d’aquest residu és encara desconegut i les entitats ecologistes insisteixen en la necessitat d’investigar-ne els efectes.

Els detractors de les desssalinitzadores també acostumen a argumentar que són instal·lacions que tenen una vida relativament curta, ja que es calcula que després de quinze d’anys de funcionament requereixen una renovació total, amb el cost econòmic que això suposa. Altres contres d’aquestes instal·lacions són l’impacte que tenen en el paisatge costaner i l’impacte social que pot suposar transmetre la idea que l’aigua és un recurs infinit. I és que l’aigua del mar sembla que no s’ha d’acabar mai.

En contrapartida, l’aigua que resulta del procés de dessalinització té una qualitat molt elevada i bon gust. Es considera, en aquest sentit, que és millor que l’aigua que surt de les depuradores.