«Gegant de Sepilok», un seraya groc (Yellow Seraya) de 65 metres d’alçada
El Kapur (Dryobalanops lanceolata) o el White Seraya (Parashorea malaanonan) són dos dels arbres més alts del món. Poden superar els 70 metres i habiten la selva tropical d’Àsia. Davant l’augment de la freqüència i la intensitat de les sequeres, la comunitat científica es pregunta si aquests gegants poden estar en risc. El sentit comú ens diu que ha de ser molt difícil transportar aigua fins a 70 metres d’alçada i que la sequera és una amenaça per al seu sistema hidràulic. Tanmateix, avui es publica una nova investigació a Science que revela que, al contrari del que es pensava fins ara, no tenen dificultats per transportar aigua fins a les seves branques més elevades i que aquesta capacitat els fa igual de resistents a les sequeres que els exemplars més baixos de les mateixes espècies.
Segons l’equip, aquesta és una bona notícia perquè l’1 % dels arbres més alts emmagatzema més de la meitat del carboni acumulat a la vegetació dels boscos tropicals i perquè aporta informació clau sobre com l’alçada dels arbres influeix durant els episodis de sequera. L’estudi ha estat liderat pels investigadors de la Universitat d’Exeter Lucy Rowland i Paulo Bittencourt, aquest últim també investigador de la Universitat de Cardiff, i hi han participat diverses entitats, entre elles el CREAF com a única entitat espanyola.
«Els arbres disposen d’un sistema circulatori, el xilema, format per milers de conductes microscòpics. Quan les fulles transpiren, es genera una tensió que fa ascendir l’aigua des de les arrels, d’una manera semblant a quan bevem amb una canyeta», explica Maurizio Mencuccini, investigador ICREA al CREAF i l’únic coautor espanyol de l’estudi. Fins ara es creia que els arbres més alts no eren tan eficients transportant l’aigua fins a les branques més elevades i que, per això, eren més vulnerables a les sequeres que els seus homòlegs més baixos, però els resultats qüestionen aquesta teoria científica.
El secret: l’adaptació dels conductes i de les fulles
En els arbres més alts, les «canonades» per on circula l’aigua es van eixamplant a mesura que baixen des de la capçada fins a la base del tronc, de manera que el líquid hi pot circular amb més facilitat. A més, les seves fulles triguen més a deshidratar-se i poden esperar més temps que hi arribi l’aigua. «Ho aconsegueixen modificant la concentració de compostos dissolts a les seves cèl·lules, com ara sals i sucres, per retenir més aigua», explica Mencuccini. Aquest mecanisme és molt útil quan hi ha sequera, perquè poden continuar fent la fotosíntesi durant més temps abans que n’apareguin els efectes.
Per dur a terme l’estudi, l’equip ha analitzat 38 arbres de 5 espècies pròpies de la selva tropical del Borneo malaisi i pertanyents a la família de les dipterocarpàcies. L’alçada dels exemplars oscil·lava entre els 7 i els 71 metres. Els investigadors van avaluar diverses característiques relacionades amb el transport d’aigua i la tolerància a la sequera. A més, van estudiar les taxes de creixement dels troncs abans, durant i després de l’episodi de sequera associat al fenomen d’El Niño de 2023-2024. «En comparar els arbres més baixos amb els més alts, vam comprovar que tots dos grups responien de manera molt similar a la sequera, independentment de la seva alçada», afegeix Mencuccini.
Una autèntica reserva de carboni
Els arbres gegants són escassos, però essencials. D’una banda, acullen una gran biodiversitat entre les seves branques i, de l’altra, tenen un paper important en la regulació del clima global, ja que, pel fet de ser tan grans, acumulen una gran quantitat de carboni a la seva estructura -tronc, branques i fulles-. «Si moren, deixen d’emmagatzemar carboni i una part del CO₂ retingut a la seva fusta acaba tornant a l’atmosfera», aclareix l’investigador.
La capacitat de resistència que mostra l’estudi suggereix que el risc de mort per sequera dels arbres de més dimensions podria estar sobreestimat, ja que no té en compte la seva capacitat per compensar els efectes de l’alçada mitjançant adaptacions hidràuliques. «Per tant, aquests resultats podrien contribuir a millorar les prediccions sobre com respondran els boscos tropicals a les sequeres futures», explica l’investigador.
Les estratègies que s’han identificat en aquests arbres gegants podrien ser comunes en altres espècies d’arbres que assoleixen grans alçades, inclosos els boscos mediterranis. «Tot i que encara no està clar si les fulles funcionen igual, caldrà ampliar la recerca a més tipus de boscos», conclou Mencuccini.
L’equip de recerca va incloure el Departament Forestal de Sabah (Malàisia), el Centre d’Ecologia i Hidrologia del Regne Unit i la Universitat d’Aberdeen, a més d’institucions de la República Txeca, Espanya, el Brasil i els Estats Units. L’estudi va ser finançat pel Consell de Recerca del Medi Natural (Natural Environment Research Council) de la Gran Bretanya.
