Les papallones diürnes destaquen com un dels grups d’organismes que més evidències aporten dels efectes del canvi climàtic sobre la distribució de les espècies. Recentment, i lligat clarament amb l’escalfament del clima, s’ha observat també a Catalunya l’arribada d’espècies africanes, la presència de les quals mai no havia estat enregistrada anteriorment. A més, a zones com el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, les papallones han avançat la seva aparició primaveral entre 1 i 5 setmanes.
El programa de seguiment del Catalan Butterfly Monitoring Scheme, o CBMS, finançat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i el Museu de Granollers de Ciències Naturals, suposa una eina molt útil per detectar ràpidament aquestes novetats faunístiques i també per conèixer com s’integren dins la nostra fauna.
Canvis en la distribució
Un dels primers treballs en què es demostra un canvi general en la distribució d’acord amb les prediccions de l’escalfament global recent es basa en un conjunt de 57 espècies de papallones europees. Aquest treball, que va ser publicat a Nature l’any 1999, analitzava els canvis que al llarg del darrer segle havien experimentat els rangs de distribució d’espècies presents a tot Europa, tant en el seu límit septentrional (països nòrdics i Regne Unit) com meridional (tres zones de la Mediterrània: Catalunya, França i Magreb). A partir de la comparació de dades històriques (presents en les col•leccions de museus d’història natural, com ara el Museu de Zoologia de Barcelona) i de dades recents (atles de distribució i programes de seguiments) es va poder comprovar que més de la meitat d’espècies (35 espècies) havien experimentat canvis en la distribució, i que aquests canvis gairebé sempre consistien en un desplaçament cap al nord, coincidint amb el desplaçament que havien sofert les isotermes durant el mateix període. Com exemple, es pot destacar el cas d’una papallona del grup de les “blavetes”, Lycaena tityrus, que fins a la meitat del segle XX era present en molts indrets de la terra baixa de Catalunya i molt comuna a l’àrea del Montseny, però que actualment resta absolutament restringida al Pirineu. Fins i tot les poblacions del Montseny han desaparegut completament en els darrers 20 anys, essent el canvi climàtic la causa més probable.
A part dels moviments latitudinals, també s’han documentat moviments altitudinals en zones muntanyoses. En aquest cas, les espècies es desplacen cap a alçades més elevades a la recerca dels seus requeriments climàtics, a mesura que el clima s’escalfa.
A Catalunya s’ha observat l’arribada d’espècies africanes, la presència de les quals mai no havia estat enregistrada anteriorment. Com a exemples es pot esmentar el cas de la famosa papallona monarca, Danaus plexippus, una espècie fortament migradora que manté poblacions estables en diverses zones del nord d’Àfrica i les illes Canàries, i poblacions inestables a la costa de Màlaga, Granada i Cadis. L’estiu de 2003, coincidint amb les màximes històriques de temperatura al juny-juliol a molts indrets de Catalunya, va aparèixer per primer cop al Delta de l’Ebre, sens dubte com a resultat d’un procés d’expansió a partir de les poblacions africanes o del sud peninsular. L’estiu de 2004 es van tornar a veure exemplars al Delta de l’Ebre, altre cop com a resultat d’un procés migratori.
Un altre exemple similar el proporciona una petita papallona anomenada Colotis evagore, que és pròpia de les zones desèrtiques del nord d’Àfrica i que periòdicament efectua migracions fins al sud de la península Ibèrica. L’estiu de 2004 aquesta espècie va aparèixer per primer cop al sud de Catalunya, aquest cop en una zona del Segrià, també com a resultat d’un procés migratori a llarga distància. Aquesta troballa va significar una ampliació de l’àrea de distribució de l’espècie de més de 300 quilòmetres respecte del que es coneixia anteriorment. Com en el cas de D. plexippus, l’any posterior es va tornar a enregistrar la seva presència al mateix indret.
La darrera adició a la fauna de papallones diürnes catalanes és, novament, una espècie típica del nord d’Àfrica i sud de la península Ibèrica, Euchloe belemia, que va aparèixer la primavera de 2008 a la finca de la Torre Negra, al municipi de Sant Cugat del Vallès. Aquesta troballa significava una expansió de la seva àrea de distribució cap al nord de prop de 300 km.
De moment, aquestes espècies africanes han estat incapaces de sobreviure les condicions de l’hivern a Catalunya i, per tant, les observacions en temporades successives corresponen a noves migracions des de les àrees africanes o del sud peninsular on hi ha poblacions permanents. Tanmateix, si el canvi climàtic comporta una suavització dels hiverns, no es pot descartar que els colonitzadors estableixin poblacions més perdurables i acabin formant part habitual de la fauna catalana. Això podria tenir repercussions importants en els ecosistemes agrícoles si les espècies beneficiades són lepidòpters nocturns i altres insectes d’origen subtropical, que es poden comportar com a plagues greus de molts conreus i que arriben en dispersió ocasional a les nostres latituds, per exemple aprofitant l’entrada de vents africans.
Canvis en la fenologia
El desenvolupament dels estadis immadurs de les papallones (ous, erugues i crisàlides) depèn fortament de la temperatura, com passa també en la majoria d’insectes. Això significa que un increment de temperatura es tradueix en una acceleració del creixement de les erugues i una emergència avançada de les papallones adultes. Aquesta predicció s’ha pogut confirmar amb les dades que es recullen en el CBMS. En concret, s’ha confirmat que entre 1988, que va ser quan es va començar el seguiment, i fins ara, una proporció elevada de les espècies del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà ha avançat la seva aparició primaveral entre 1 i 5 setmanes.
Actualment, s’està construint un indicador fenològic basat en les dades d’una vintena d’espècies àmpliament distribuïdes per la geografia catalana. L’indicador pretén mostrar de manera ràpida i sintètica el canvi en el període de vol que estan experimentant papallones amb fenologia diversa (espècies que volen durant la primavera, principis i finals d’estiu), en diferents regions climàtiques a Catalunya. Els objectius són conèixer si els canvis fenològics consisteixen únicament en un avançament i també si aquesta resposta depèn de la fenologia de les espècies i de la regió climàtica on es troben les poblacions estudiades.
Pèrdua de biodiversitat
Possiblement l’efecte més preocupant del canvi climàtic en relació amb les papallones és una pèrdua previsible de biodiversitat en els propers anys. Amb les dades del CBMS ha estat possible establir models estadístics que relacionen el nombre d’espècies al conjunt del país amb variables ambientals. Tots els models apunten al clima, i més particularment l’aridesa, com el factor més important per explicar el nombre d’espècies que es poden trobar en una localitat determinada. A diferència del que passa en països nordeuropeus, a Catalunya, i a la zona mediterrània en general, la màxima diversitat d’espècies s’observa sempre en les zones amb climes relativament freds i humits, particularment en tota l’àrea del Pirineu, a altituds compreses entre 800-1400 m aproximadament. A mesura que ens desplacem cap a zones més càlides i seques, el nombre d’espècies disminueix molt ràpidament, sobretot perquè les condicions de sequera estival limiten fortament el desenvolupament de les erugues en disminuir la qualitat de les plantes de què s’alimenten. Aquests models prediuen una pèrdua rapidíssima d’espècies a mesura que el clima a Catalunya passi a ser més càlid i sec, que és precisament l’escenari que prediuen els models climàtics.
Aquest fet és molt preocupant per diversos motius. En primer lloc, perquè la zona mediterrània és la més rica en espècies de tot el conjunt d’Europa i perquè moltes de les que hi viuen de manera exclusiva són molt sedentàries i es presenten estretament lligades a hàbitats molt concrets i fragmentats. Això significa que moltes d’elles seran incapaces de travessar extenses zones del territori a la cerca d’hàbitats adients quan l’escalfament del clima les empenyi cap a latituds més septentrionals. Per tant, la previsió més realista és la de l’extinció de moltes d’aquestes espècies a mesura que el clima de les àrees on actualment viuen es torni progressivament més càlid i sec.
En segon lloc, perquè les papallones diürnes representen un grup bioindicador de la resta de l’ecosistema. Això és especialment cert en el cas dels invertebrats terrestres, que representen la part més diversa de l’ecosistema. Diversos estudis mostren que les zones amb una alta diversitat de papallones tenen també com a norma general una diversitat elevada d’altres grups d’insectes molt menys coneguts. Per tant, la pèrdua de diversitat de papallones anirà acompanyada, previsiblement, d’una pèrdua de diversitat d’altres espècies més difícils de detectar, però no per això menys importants en el funcionament dels ecosistemes.
En tercer lloc, les larves de les papallones juguen un paper de primer ordre com a recurs tròfic d’animals depredadors (altres invertebrats i ocells, principalment), i les papallones adultes també contribueixen a la pol•linització de les plantes en alimentar-se del nèctar de les flors. Per tant, una disminució de les poblacions tindrà efectes en cadena sobre altres components de l’ecosistema, ara per ara encara difícils de predir.
Pèrdua de biodiversitat
Els canvis en la distribució i la pèrdua de la biodiversitat impliquen directament un canvi en els processos esmentats i s’integren globalment per donar origen a canvis en la composició de les comunitats d’animals i plantes. Tot i la dificultat de caracteritzar aquests canvis a gran escala, actualment s’està duent a terme una anàlisi que permetrà conèixer a grans trets la situació comparada del que passa en les comunitats de papallones i ocells a escala europea.
Aquesta anàlisi parteix de l’enorme quantitat d’informació que proporcionen els programes de seguiment d’ocells i papallones a Europa, i dels conceptes de “Species Temperature Index” (STI) i “Community Temperature Index” (CTI). El STI és el valor de la temperatura mitjana que experimenta una espècie al conjunt de la seva àrea de distribució. Aquest valor es pot calcular de manera relativament senzilla a partir de les tècniques que fan ús de models d’embolcalls climàtics. El CTI és el valor mitjà de la temperatura que caracteritza el conjunt d’una comunitat, i es calcula com una mitjana ponderada (per l’abundància) de totes les espècies presents en aquesta comunitat. Els seguiments de papallones (programes BMS) i els d’ocells permeten conèixer amb molta precisió com evolucionen les comunitats en una certa localitat al llarg del temps, perquè es basen en comptatges estandarditzats repetits al llarg d’extenses sèries anuals. Els resultats semblen indicar que els canvis tenen lloc més ràpidament en el cas de les papallones que en el cas dels ocells, un fet que pot donar lloc a desincronies importants entre ambdós grups.
