Decepció, fracàs, acord de mínims, un petit pas endavant, pitjor que Kyoto…Aquestes són algunes de les expressions que defineixen la Cimera del Clima de Copenhaguen, que tantes expectatives havia generat i que, com la de Barcelona (novembre, 2009) ha acabat en gairebé res. Tal com deia a monSOStenible, l’ex-director de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, Josep Garriga, “a Copenhaguen no s’arribarà a un tractat internacional vinculant, però s’assentaran les bases perquè durant el 2010 això sigui possible”. De fet, el president dels EEUU, Barack Obama reconeixia la incapacitat d’arribar a un acord “suficient” a Copenhaguen i la necessitat de més temps (uns mesos, deia) per aconseguir un acord “únic, suficient i vinculant”.
El document que finalment s’ha aprovat a Copenhaguen és el presentat per EEUU i les economies emergents (Xina, Brasil i l’Índia) i proposa, com únic compromís, limitar a 2 graus l’escalfament del planeta (més enllà de l’1’5 que es plantejava inicialment) i sense compromís de reducció d’emissions, una decisió que, de moment, s’aparca i que es podria tractar en una nova cimera (a Alemanya el juny del 2010 o a Mèxic a finals 2010). En aquest punt, l’acord recull com a únic compromís la voluntat dels països de trametre, a principis del 2010, un informe sobre la reducció d’emissions que preveu fer cada país. El document, però, no especifica si es controlarà el compliment de la reducció proposada per cada país.
També s’estableix un fons de finançament pels països pobres d’uns 65.000 milions d’euros (100.000 milions de dòlars) anuals a partir del 2020, i pels propers anys (2010-2012) l’establiment d’un mecanisme financer que permeti arribar als 6.500 milions d’euros (10.000 milions de dòlars). Pel que fa a la UE, que finalment ha quedat arraconada pels EEUU i les economies emergents i ha secundat l’acord, es manté en el compromís de reducció inicial del 20% pel 2020. En aquest sentit, el president francès s’ha mostrat decebut perquè, segons ell, Europa hagués pogut augmentar el percentatge de reducció d’emissions tant de cara al 2020 com al 2050 si hi hagués hagut un major compromís per part dels EEUU i la Xina.
Tot plegat, un document no vinculant, molt allunyat del que seria desitjable d’acord amb les dades científiques de què es disposa, i que compta amb l’oposició d’alguns països africans i sudamericans. De fet, el mateix president dels EEUU, que per primera vegada participa en una Cimera del Clima amb alguna proposta, reconeix que el document és insuficient, però el presenta com un primer pas, com un acostament, i en aquest sentit, com un avenç significatiu.
Segons les ONG, que es mostren decebudes i parlen de cimera de la vergonya, a Copenhaguen s’haurà aconseguit menys menys que a Kyoto. En aquest sentit, indiquen que Copenhaguen significa un pas enrera respecte el Protocol de Kyoto que, com a mínim, obliga tant a l a UE com a 37 països industrialitzats, a reduir les emissions, un document, però, que en molts, entre ells Espanya, no s’està complint.
Plantes d’emmagatzematge de C02: mesura de xoc o solució
Mentrestant, la Unió Europea treballa en la recerca, selecció i finançament de plantes de captura i emmagatzematge de diòxid de carboni, el gas causant de l’escalfament global, com una de les mesures per evitar l’escalfament i mitigar el canvi climàtic causat per aquest escalfament. En aquest sentit, la UE ha seleccionat sis projectes per a la construcció de plantes d’emmagatzematge. Els països on es preveu la ubicació d’aquestes plantes són: Alemanya, Espanya, Gran Bretanya, Itàlia, Holanda i Polònia.
