L’estudi de revisió ha avaluat més de 125 estudis (dels quals més de 90 avaluaven arbres de diferents alçades), la majoria en boscos temperats a causa de la manca de dades en altres tipus d’ecosistemes, i més de 25 trets estructurals i funcionals
Una revisió bibliogràfica publicada a New Phytologist conclou que els arbres més alts són capaços de superar les sequeres (almenys les de curta durada) gràcies a una sèrie d’adaptacions que desenvolupen a mesura que guanyen altura. L’estudi, liderat per Laura Fernández de Uña, investigadora postdoctoral a CREAF gràcies a una beca Marie Curie i que compta amb la participació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), conclou que mentre els arbres creixen van fent reajustaments estructurals i funcionals que minimitzen la formació d’embòlies en el seu sistema circulatori i el risc de mort per inanició, les dues complicacions més usuals que viuen els arbres.”En aquest estudi no hem comparat diferències entre espècies més o menys altes, sinó que ens hem centrat en com els arbres, dins de cada espècie, adapten la seva estructura i funcionament a mesura que guanyen altura i en el potencial efecte de l’alçada en el patiment davant de sequeres”, comenta Fernández de Uña, primera autora de l’estudi.
La sequera mata de set o de gana
En episodis de sequera, si veiem arbres amb fulles marrons, o que els cauen les fulles, pot ser degut a diversos motius. ‘D’una banda, pot ser que l’aigua no estigui arribant a les branques més altes, això pot provocar fallades hidràuliques al sistema circulatori a causa de les embòlies’. Les embòlies es produeixen quan la calor és molt forta i les fulles han d’evapotranspirar molta aigua des de les arrels i fins a les fulles, però el terra està sec o no hi ha prou aigua. Aquesta situació augmenta la pressió dins del sistema circulatori i es poden arribar a provocar embòlies si entra aire als conductes, similar al que passa amb els humans. Les embòlies es consideren fallades hidràuliques i poden portar a la mort de l’arbre. De l’altra, l’arbre pot patir gana, “la calor també fa passar gana als arbres perquè, quan augmenta la temperatura, les fulles tanquen els estomes per no perdre aigua amb l’evapotransipiració i la fotosíntesi s’atura. De fet, igual que acumulen més aigua, els arbres grans tendeixen a tenir majors reserves de carboni en els seus teixits, que poden utilitzar durant aquests períodes en què no realitzen fotosíntesis comenta Maurizio Mencuccini , coautor de l’estudi, investigador ICREA al CREAF, “les estomes són els forats que tenen les fulles per intercanviar si l’arbre els tanca es para de fer la fotosíntesis i l’arbre es para d’alimentar”, conclou.
Els arbres gegants són molt importants
Els arbres més alts són peces clau dels boscos. Proveeixen menjar, ombra i són refugi d’espècies forestals. A més, acumulen molt de carboni i són capaços de redistribuir els nutrients i de modular gran part del cicle de l’aigua del bosc, perquè recullen molta aigua de pluja per les seves arrels i l’evapotraspiren a grans quantitats. “Les sequeres cada cop més freqüents i dràstiques són una amenaça per als boscos, i perdre aquests exemplars gegants podria ser un perill per al bon funcionament del bosc”, comenta Jordi Martínez-Vilalta, coautor de l’estudi, investigador de la UAB i del CREAF.
Article:
Fernández de Uña L., Martínez-Vilalta J., Poyatos R., Mencuccini M., McDowell N.G. The role of height-driven constraints and compensations on tree vulnerability to drought. New Phytologist
