Parlem d’una espècie endèmica quan tots els membres d’aquesta espècie d’animal, planta o fong viuen en un indret únic de tota una regió. I en aquest cas, l’escala juga un paper important: podem parlar d’endemismes catalans respecte la resta de la península o d’un endemisme empordanès respecte tot el territori català. Fins i tot, algunes espècies d’àmplia distribució són en realitat un endemisme si ho analitzem en comparació amb tota Europa, com és el cas del conegut linx ibèric, una espècie endèmica peninsular. Les espècies endèmiques són alhora molt interessants en l’evolució, ja que algunes van aparèixer fa milions d’anys (els paleoendemismes) i s’han anat adaptant a l’ecosistema on viuen. En el context actual de canvi climàtic això és un problema, perquè el clima, els sòls i l’entorn d’aquesta fauna i flora està canviant massa ràpid per a que puguin seguir adaptant-s’hi i evolucionant de la mà de la seva regió. 

Si bé les espècies endèmiques ja són en general molt vulnerables davant els canvis, en les illes s’accentua, ja que la distribució és encara més reduïda i les poblacions més properes estan separades per mars i oceans. A les illes augmenta exponencialment la probabilitat d’extinció i d’aquí neixen les polítiques restrictives en el transport de plantes i animals d’alguns països-illa com Austràlia i Nova Zelanda. Per il·lustrar-ho és conegut el cas de l’illa de Sant Giorgia, a l’atlàntic sud. L’explorador James Cook va arribar a segle XVIII a l’illa amb diversos baleners per caçar i entre la sorra van portar rates i plantes que eren invasores. Les rates es menjaven els ous i els pollets dels ocells propis de l’illa i les poblacions d’aquests van començar a disminuir greument, fins el punt que a la dècada dels 2000 s’havien perdut gairebé el 99% d’ocells autòctons. Després d’intenses campanyes d’erradicació i molts anys de seguiment, al 2018 Sant Giorgia del Sud es va declarar com el primer territori del món lliure de rates.

Els endemismes prop de casa 

Catalunya és terra d’endemismes. De la mateixa manera que podem trobar diversos microclimes i espècies que s’hi han anat adaptant progressivament, abunden les espècies úniques i pròpies. Des del CREAF se n’han estudiat diverses els últims anys, com per exemple la planta orella d’os (que és distribueix pel nord de la península), el tritó del Montseny, la sèseli del Cap de Creus o, fins i tot, la flora siriana Iris nusairiensis. Us les descobrim. 

La Podarcis pityusensis és una sargantana endèmica de les illes Pitiüses (Eivissa, Formentera i els illots del voltant d’aquestes dues illes). Es tracta d’un rèptil que habita les parets de pedra seca tan típiques de la Mediterrània, abundant en aquestes localitats, però molt amenaçada per algunes espècies invasores que han arribat a les illes com és la serp de ferradura que ha arribat a Eivissa a través de la importació d’oliveres per jardineria, i pels fenòmens meteorològics extrems.

Oriol Lapiedra, investigador del CREAF que estudia el comportament d’aquesta espècie, ens explica que “la sargantana de les Pitiüses forma una part important de la cultura d’aquestes illes, són part protagonista del paisatge d’aquestes illes i, fins i tot, existeix molt marxandatge al seu voltant. Personalment penso que aquesta connexió entre cultura i biodiversitat és important per què connecta les persones amb la natura en un entorn mediterrani particularment amenaçat pel desenvolupament i la destrucció d’hàbitat. Així mateix, aquesta espècie és el que coneixem com a “keystone species” una espècie clau per l’ecosistema. Si aquesta peça clau es perd, el sistema biològic del que forma part canvia de forma substancial i pot arribar a col·lapsar. En el seu cas, per exemple s’alimenta d’insectes que poden convertir-se en plaga”. 

El tritó del Montseny és una espècie d’amfibi que només habita els petits torrents de les parts més altes del massís que li dona nom (una àrea de menys de 25 km2). Per aquest motiu, actualment està classificada com a espècie en perill greu d’extinció per la UICN. És pràcticament aquàtic, se’l troba en les aigües fredes, netes i oxigenades dels torrents de les fagedes i alzinars on es reprodueix i s’alimenta. Tot i que encara es desconeix molt la seva biologia, els estudis indiquen que es mouen molt poc. Aquesta poca capacitat de dispersió i l’existència de pocs torrents adequats per l’espècie podria donar lloc amb el temps a la pèrdua d’individus i, a llarg termini, podria conduir a la seva extinció. 

“L’augment de bosc al Montseny pot provocar que els torrents on viuen els tritons no portin suficient aigua durant períodes llargs de temps i que això posi en perill el projecte de reintroducció de l’espècie que s’està duent a terme a Catalunya. “Si creix el bosc, els arbres necessiten més aigua i el cabal dels rierols baixa. De fet, aquest efecte és la principal amenaça per l’espècie, més que l’augment de temperatura o la manca e pluges que ja està provocant el canvi climàtic”, revela un estudi de l’Anna Àvila, investigadora del CREAF . 

La Seseli farrenyi és una planta endèmica del Parc Natural del Cap de Creus. Creix en forma d’umbel·la, amb unes flors blanques d’aproximadament 20×20 cm i entre roques i penya-segats. “Aquesta espècie és important perquè a més de ser única al món, només es troba en una localitat molt petita del Cap de Creus i això la fa molt vulnerable. Si volem aturar la pèrdua de biodiversitat, s’han d’evitar les extincions de totes les espècies, no només aquelles que donen una utilitat directa als humans”, defensa Sandra Saura Mas, investigadora del CREAF i professora de la UAB que fa més de 10 anys que l’estudia i participa en la seva recuperació. 

Recentment es van trobar noves localitats d’aquesta planta, després de 10 anys presenciant la seva davallada i camí a l’extinció. Ara la població es multiplica per quatre i la biòloga es mostren esperançada per la conservació de l’espècie. 

Coneguda també com herba peluda, borratja de roca o borraina, la Ramonda myconi és una espècie que habita al Pirineu fa milions d’anys. Va començar a viure-hi quan aquest tenia encara característiques tropicals durant el Terciari i s’ha anat adaptant als canvis ambientals al llarg del temps fins l’actualitat, on hi està ben acostumada i amb un risc mínim d’extinció. 

Aquesta planta de flors violetes, que pot arribar als 20 cm d’alçada i que torna a brotar un any rere l’altre, tot i que sembli assecar-se cada estiu amb la calor, va ser estudiada per la nostra investigadora Maria Mayol i el nostre investigador Miquel Riba. A més de Catalunya, podem trobar-la a Navarra, l’Aragó, França i Andorra entre roques calcàries i conglomerats.