Gràcies a iniciatives de ciència ciutadana i el treball científic d’un equip internacional, es reconstrueixen per primera vegada a gran escala els paisatges sonors creats per les aus en més de 200.000 llocs els darrers 25 anys. El treball desenvolupa una tècnica nova que combina dades de seguiment d’aus obtingudes mitjançant observacions de ciència ciutadana, amb enregistraments d’espècies individuals a l’aire lliure
Per reconstruir els paisatges sonors de més de 200.000 llocs els darrers 25 anys, un equip internacional d’investigadors ha desenvolupat una nova tècnica que combina dades de seguiment d’aus obtingudes mitjançant observacions de ciència ciutadana, amb enregistraments d’espècies individuals a l’aire lliure. El treball contempla ubicacions a Europa i Amèrica del Nord i està dirigit per Simon Butler, de la Universitat d’East Anglia (Gran Bretanya). L’estudi busca suplir la manca de registres sonors històrics de la majoria de les ubicacions, per la qual cosa calia desenvolupar un nou enfocament per resoldre’l. El resultat és l’article ‘Bird population declines and species turnover are changing the acoustic properties of spring soundscapes’ publicat avui a la revista Nature Communications.
Lluís Brotons, investigador del CSIC al CREAF, ha intervingut a l’estudi i atribueix la disminució generalitzada de la biodiversitat i intensitat sonora de les aus sobretot als canvis en la composició de les seves comunitats. “El resultat indica que, a causa de la disminució d’espècies d’aus, l’estructura acústica dels paisatges sonors naturals generada pels ocells és cada vegada més simple i poc heterogènia”, afirma Brotons. Aquests resultats suggereixen que la banda sonora composada per la natura és cada vegada més silenciosa. D’acord amb el director de l’estudi, Simon Butler, “una de les vies fonamentals a través de les quals els éssers humans ens relacionem amb la natura està en declivi crònic, amb implicacions potencialment àmplies per a la salut i el benestar humans”.
Aquest projecte dirigit per la universitat britànica ha comptat amb especialistes en ornitologia i científics de centres i instituts d’Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Espanya, Finlàndia, França, Holanda, Noruega, Polònia, Romania, Suïssa i Txèquia.
Reconstruir paisatges sonors
Per reconstruir els paisatges sonors històrics, es combinen les dades dels recomptes anuals d’aus dels enclavaments de North American Breeding Bird Survey i Pan-European Common Bird Monitoring Scheme amb els enregistraments de més de 1.000 espècies de Xeno Canto, una base exhaustiva de dades en línia que posa a disposició el piular de cants i cant d’aus de tot el món.
A continuació, s’han quantificat les característiques acústiques d’aquestes realitats sonores mitjançant quatre índexs dissenyats per mesurar la distribució de l’energia acústica mitjançant les freqüències i el temps. Aquests índexs es basen en la complexitat del cant i la varietat de les espècies que hi contribueixen, però quantifiquen la diversitat i la intensitat de cada paisatge sonor en conjunt.
Els investigadors afirmen que la relació entre els canvis a l’estructura de les comunitats d’aus i les característiques del paisatge sonor resultant no és fàcil de predir. El primer autor de l’article explica que “atès que les persones sentim més que no pas veiem els ocells, és probable que la menor qualitat dels paisatges sonors naturals faci que notem més l’impacte de l’actual reducció de la població d’aus”.
Catriona Morrison, investigadora post doctoral de la Facultat de Ciències Biològiques de la UEA i responsable de les anàlisis, apunta que “en general, descobrim que els llocs que han experimentat un descens més gran en l’abundància total i/o en la riquesa d’espècies també mostren una reducció més gran de la diversitat i la intensitat acústica. Però l’estructura inicial de la comunitat i la complementarietat de les característiques de les piulades i els cants de les espècies també tenen un paper important al determinar com canvien els paisatges sonors”.
Per exemple, la pèrdua d’una espècie com la busquereta dels salzes, que entona un cant ric i intricat, probablement tingui un impacte més gran en la complexitat del paisatge sonor que la pèrdua d’una espècie de còrvid o gavina estrident. Això dependrà també de la quantitat de busqueretes de salze que hi hagi al lloc concret i de quines altres espècies hi siguin presents. En paraules de Catriona Morrison, “desgraciadament, estem vivint una crisi mediambiental global, i ara sabem que la disminució de la connexió entre les persones i la natura hi pot estar contribuint”.
A mesura que ens tornem col·lectivament més conscients del nostre entorn natural, també comencem a notar o a preocupar-nos de manera més determinant pel seu deteriorament. Estudis com el publicat avui a Nature Communications s’orienten a augmentar la consciència d’aquestes pèrdues de forma tangible i relacionable i demostrar el possible impacte en el benestar humà.
