Un dels efectes del canvi climàtic és el desglaç dels pols. Enrique Isla, oceanògraf de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona i Investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques, parla en aquesta entrevista de les dimensions d’aquest desglaç i de les conseqüències que això pot tenir pel conjunt del Planeta: “Qualsevol acció que nosaltres puguem fer, per insignificant que sembli, és molt útil pel medi ambient”

Un dels efectes del canvi climàtic és el desglaç dels pols. En aquest sentit, el Consell Superior d’Investigacions Científiques, el CSIC, anunciava el passat 18 de febrer del 2009 que una important superfície de l’Antàrtida s’estava desprenent de la península a causa de l’escalfament global del planeta i que la temperatura de l’aigua és extraordinàriament càlida en aquella zona. 

En primer lloc, aclarim una mica què és el que ha passat exactament, perquè primer es parlava del despreniment d’una superfície de 14000 Km2 de la Plataforma Wilkins*, més o menys la meitat de la superfície de Catalunya. ..Després sembla que aquestes dades s’han rectificat i que estaríem parlant d’uns 3000 Km de superfície…

La Plataforma Wikins és una gran superfície de gel sobre el mar al sud-oest de la península Antàrtica, a uns 1600 quilòmetres de distància del continent sud-americà, al sud de la península Antàrtica, una de les zones que pateix un escalfament més acusat que la resta del planeta, i amb l’augment de la temperatura de l’aigua i de l’aire aquestes plataformes perden el seu equilibri i comencen a colapsar-se. L’any passat la Plataforma Wilkins ja va patir un despreniment important de varis milers de quilòmetres quadrats i aquest any el vaixell Espèrides, que esta en aquesta zona, ha detectat que hi ha hagut un nou despreniment.

Què és l’Espèrides?
És el vaixell amb el que compta la investigació marina espanyola que permet arribar a estudiar als pols, que són les regions on la investigació marina requereix eines més especialitzades. L’Espèrides no és un trencagels, però permet treballar a les zones polars.

En qualsevol cas, des del CSIC (el Consell Superior d’investigacions Científiques) s’ha dit que la temperatura de l’aigua és molt càlida en aquella zona, i que el desglaç es deu a l’escalfament global del planeta. De fet, i també segons les medicions del CSIC, en els darrers 50 anys, la península Antàrtica ha experimentat l’augment més fort de temperatura que s’ha registrat al planeta, de mig grau centígrad per dècada.

Quines conseqüències, tant immediates com a llarg termini, comporta aquest fet, i que està evidenciant?
Les conseqüències més evidents són precisament el desintegrament d’aquestes plataformes, que són com llengües de gel que arriben del continent i que són la part de l’ecosistema més sensible. Com a conseqüència de l’escalfament de l’ aigua i de l’aire s’escalfen i el gel es desfà. Això produeix el colapse de les plataformes, aquestes es desfan i el mar es capaç de produir de nou activitat biològica. Per tant, es produeix un canvi fisic que comporta un canvi en l’ecosistemes.
El que passa en aquestes plataformes és un indicador, tot i que no l’únic, del que està passant al conjunt del planeta. De tota manera, els canvis són particulars a cada zona. L’efecte del canvi climàtic es manifesta de diferent forma a cada regió del planeta.

Quines conseqüències a nivell global pot comportar aquest escalfament global?
Bàsicament es parla de la disminució de la salinitat a les zones més properes on es produeix el desglaç, fet que propicia la desaparició d’uns microorganismes i la proliferació d’altres; i de l’augment del nivell del mar.

Podem parlar de nivells d’aquest augment?
S’han fet estudis i s’ha calculat que potencialment l’aigua que hi ha a l’Antàrtida, que ara està en forma de gel, pot contribuir a fer pujar el nivell del mar uns quants metres…per ofegar Barcelona i moltes de les ciutats costaneres. Aquests són estudis i esperem que la nostra activitat industrial no arribi a desencadenar aquest canvi.

Es pot remetre d’alguna manera aquest desglaç per tal d’evitar-ne les conseqüències? Com?
Em sembla que això és pràcticament irreversible, però de tota manera s’ha de tenir en compte que les Plataformes de gel d’ambdós pols són cossos dinàmics i en temps biològic han estat sempre en moviment. El que passa ara és que aquest ritme s’ha accelerat, però en qualsevol cas el fet que les plataformes estiguin en retrocés forma part d’ un procés natural, i segurament si la història geològica del nostre planeta continua com fins ara, aquestes plataformes es recuperaran i creixeran, però en un cicle a molt llarg termini. Tot i amb això, per nosaltres que -parlant en temps biològic- estem habitant aquest planteta des de fa molt poc, això pot ser catastròfic, però segurament el planeta continuara amb la seva dinàmica…

Vostè forma part del projecte CLIMANT, que estudia les conseqüències de l’escalfament global a l’Antàrtida, i que ara fa 2 anys va presentar les primeres conclusions d’un estudi realitzat a ran del colapse de les Plataformes Larsen A, el 1995, i Larsen B, al 2002, i que ha creat un espai nou (de més de 5000 K2) que ha pemès accedir a fons marins amagats sota el gel durant un miler d’anys. Quins descubriments els ha permès fer l’obertura d’aquest camí al fons marí de l’Antàrtida, i en quina línia apunten?
Descubriments molt interessant perque, dos anys després d’aquests desprendiments, hem vist que comença a acumular-se matèria orgànica al sòl marí. Això vol dir que l’ecosistema que habitava aquest fons marí tenia una fauna molt pobre i que ara s’està promovent un canvi en aquest sentit. Aquest repoblament del fons marí després de la desintegració de les plataformes de gel és un clar exemple de com la terra i la vida s’adapten i tornen a floreixer després d’events catastròfics… de la mateixa manera que -a les zones terrestres mediterrànies- després d’un incendi forestal, els boscos tornen a brotar.

I ara que parlem del fons marí de l’Antàrtida, en algun lloc d’aquest fons es troba hores d’ara el OCO, l’Observatori de Carboni Orbital, que la NASA va enviar el passat 24 de febrer des de la base espaial de Vandenberg, a California, i que va caure hores després de ser enviat a l’espai…. A banda de la pèrdua de la missió, quines destrosses o desequilibris pot provocar la seva caiguda precisament a l’Antàrtida?
Crec que l’OCO ha caigut tot ensemblat, per tant a nivell ambiental crec que no haurà causat un gran desequilibri, però indubtablement l’OCO on és útil és a l’espai.

La missió de l’OCO (l’Observatori de Carboni Orbital) era observar, medir i identificar -d’una banda- les principals fonts d’emissions de C02 de la Terra, -i de l’altra- els ecosistemes que més absorbeixen el C02 emès.

Pel que sabem fins ara, quines són les principals fonts d’emissions de C02 i com podem substituir-les?
Aquesta missió era molt important perque les fonts de CO2 són molt diverses, i, en gran part, desconegudes. Per això era important tenir aquest mapa de generació i dinàmiques d’emissions.

Documentals com “La veritat incòmoda” o pel·lícules de ficció com El dia després” presenten el canvi climàtic com irreversible i de greus conseqüències per la humanitat. Realment és així? Podem fer-hi alguna cosa?
Com que estem forçant canvis molt més accelerats del que normalment ocorrien, hem de tenir la capacitat i la habilitat d’adaptar-nos a aquests canvis amb la mateixa velocitat que es desenvolupen.

Ja per acabar, li demanem que ens doni un consell, una cosa que, a nivell quotidià, podem fer per per contribuir a millorar el nostre medi.
El meu consell és que contribuïm de forma individual a contaminar el menys possible: estalviar energia, canviar una bombeta, separar les escombraries i cuidar l’entorn amb les nostres petites accions quotidianes. Qualsevol acció que nosaltres poguem fer, per insignificant que sembli, és molt útil pel medi ambient. Després de tot, els canvis que patim ara s’han produit per accions insignificant com les que fem cadascú de nosaltres cada dia.